La formació és la millor inversió que existeix. Una població formada és garantia de futur per un país. I si els estudiants cobressin per estudiar?
Rebre un sou per estudiar
Començarem introduint la lògica de la proposta i, tot seguit, la desenvoluparem:
La formació —està demostradíssim— és la millor inversió. Tenir una població formada és la millor garantia de futur per un país (amb el benentès que la persona, un cop capacitada, es comprometi a treballar almenys els primers anys dins el territori). Això es veu molt clarament en tècnics amb Certificats de Professionalitat, Formació Professional i Cicles Formatiusde Grau Mitjà i Superior, ara molt necessaris i demandats, però també en graduats Universitaris. Evidentment, per tenir accés a aquesta paga per estudiar, caldria passar una seguit de filtres i la paga hauria d’estar limitada en el temps. Els docents, per altra banda, haurien de rebre un sou igual o superior a l’actual. La millor inversió que pot fer un país és la de formar als seus ciutadans. Una població formada, acabarà generant empreses i serveis (tant públics com privats) de qualitat, amb valor afegit, competitius i que generaran riquesa pel territori. Aquí, quan parlem de riquesa, ho fem en el seu sentit més ampli: riquesa cultural, econòmica i sobretot, de benestar social.
No és cap bajanada: alguns països com Dinamarca, Noruega , Xile i Austràlia ja han entès una cosa tan lògica i paguen per estudiar.
A qui aniria destinada aquesta paga?
Aquesta mena de sou per estudiar seria universal, però afavoriria especialment a aquelles persones que, per circumstàncies personals, més la necessiten: des d’aturats, a famílies monoparentals, passant per persones amb discapacitats i col·lectius vulnerables. La seva acceptació seria voluntària (s’hi podria renunciar), i aniria vinculada a un compromís per a quedar-se a treballar al país que ha invertit en la formació de la persona, almenys els tres primers anys. Aquest compromís hauria d’anar acompanyat de facilitats de tota mena a l’hora de fer les pràctiques remunerades en empreses o administració pública primer, i després fomentar-ne la contractació laboral. Cal tenir en compte que, en condicions normals, aquelles persones que han començat la seva vida laboral en un territori determinat, tendeixen majoritàriament a quedar-s’hi. Per últim, aquesta paga, hauria d’anar vinculada a l’assistència i a l’assoliment d’uns objectius acadèmics.
Els ‘ninis’
Per altra banda, el 15% dels joves entre 16 i 24 anys a Catalunya ni estudien ni treballen (els famosos ‘ninis’). És una generació perduda que suposa una càrrega avui i sobretot demà. Són joves desmotivats que, potser amb una paga per estudiar, trobarien la motivació necessària i el dia de demà serien contribuents nets en comptes d’aturats, crearien serveis de valor afegit competitius, serien treballadors públics preparats i generarien riquesa i benestar pel país.
Una reflexió final
Alguns poden pensar que això suposa un intervencionisme estatal inacceptable, que atempta contra els principis del lliure mercat, però aquells països que més asseguren una igualtat d’oportunitats de base per a tothom —com per exemple i molt significativament, ajudes per a la formació— són els que tenen no només una població amb les necessitats més ben cobertes, sinó també, i paradoxalment, més milionaris per cada 1000 habitants. Aquí potser no interessa tant el nombre de milionaris, però sí i molt la prosperitat i el benestar futur dels ciutadans. En aquest sentit, els països escandinaus (Dinamarca, Suècia, Noruega i Finlàndia) en són un clar exemple.
Avui, a Catalunya, falten professionals, molt especialment tècnics. Hi ha empreses que tenen moltes comandes que els costa cobrir per manca precisament de perfils tècnics, i això les fa poc competitives. Tant en Certificats de Professionalitat com en Formació Professional i Cicles Formatius és on més aviat es veuria reflectit aquest retorn de la inversió, potser en només un o dos anys. Però també els estudiants de Graus Universitaris, i fins i tot màsters i postgraus podrien rebre una paga (sempre que l’estudiant que accepta la paga es comprometi a, un cop format, exercir una activitat professional relacionada en el territori).
A Catalunya és on les universitats són més cares dins de l’Estat espanyol, i això simplement no pot ser. Aquí defensem que, pel bé del país i amb els imprescindibles mecanismes de control, les universitats no només siguin gratuïtes i de qualitat, sinó que es pagui un sou als estudiants. Com hem dit abans, aquest sou seria d’acceptació voluntària, estaria limitat en el temps i supeditat a uns controls rigorosos. Aquelles universitats privades que ho vulguin, podrien seguir essent de pagament. En tot cas, per si es considera que pagar un sou als estudiants universitaris és inassumible, es podria començar amb una experiència pilot, un grup reduït; després fer-ho extensiu als Certificats de Professionalitat, l’FP i els Cicles Formatius; i si l’experiència és bona, plantejar-s’ho amb la formació universitària i post-universitària.
Si algú encara pensa que donar avui un sou per a estudiar a tota una generació de catalans és massa car, que s’imagini un moment l’enorme cost que pot tenir demà una gran massa de la població no formada.
Si t’ha agradat aquest article, aquest altre potser també et pot interessar:
Coneix una mica més el gos d’atura, un simpàtic i entranyable animal de companyia de casa nostra.
Sabies que una de les races de gossos més antigues i estimades de Catalunya és el gos d’atura? Aquests companys peluts i fidels tenen habilitats increïbles com a pastor i com a gos de companyia. Són simpàtics, fidels, entranyables i afectuosos. En aquest article, explorarem el seu origen, història, característiques úniques i habilitats i descobrirem quants d’aquests meravellosos gossos existeixen avui dia. Apa, som-hi!
D’on ve el gos d’atura català?
L’origen del gos d’aturada català és incert, però es creu que descendeix de gossos portats pels conqueridors romans a la península Ibèrica al voltant del 150 aC. Aquests gossos es van creuar amb els gossos locals de la regió i van donar lloc a diferents races europees. Al Pirineu català, hauria predominat el tipus de gos que va donar lloc al gos d’atura català.
La història del gos d’atura català
Durant segles, el gos d’atura català va gaudir de molta popularitat a Catalunya gràcies a les seves grans virtuts com a gos pastor i guardià. Era el gos típic dels pastors catalans, que el feien servir per conduir i protegir ovelles, cabres i vaques. També era el gos dels masos, on vigilava i defensava el territori i la família.
No obstant això, després de la Segona Guerra Mundial, la raça va perdre gran part dels seus admiradors, i gairebé frega l’extinció. Per sort, en la dècada de 1970, un grup de criadors va iniciar un programa per a recuperar la raça. Avui, aquest és un gos rar (en el sentit de poc freqüent) a la major part del món, però la població de pastors catalans està augmentant lentament però gradual.
Les característiques del gos d’atura català
El cos d’aquest gos és lleugerament més llarg que alt, en una relació de longitud: alçada en la creu de 9:8. També és fort i musculós, però no pesat. La impressió general que dona és la de força i agilitat. Les potes són fortes i musculades, adequades per a trotar llargues distàncies.
El cap és ample i lleugerament convex, amb el crani i el nas de la mateixa longitud. Els ulls són petits, de forma ovalada i de color marró fosc. Les orelles són triangulars i de mida mitjana i tenen cobertes caigudes o semierectes. La cua és de longitud mitjana, enrotllada o penjada.
El cabell és llarg, llis, dur i gruixut, amb una capa interna de pèl fi i suau. El color pot ser marró, gris, negre o marró, amb o sense marques blanques. El cabell forma barba, bigoti i celles que cobreixen parcialment els ulls, donant-li un aspecte característic molt simpàtic i entranyable.
La seva alçada de creu és de 45 a 55 cm en mascles i de 40 a 50 cm en femelles. El seu pes és d’uns 20 kg en mascles i uns 15 kg en femelles2. El gos d’atura no és hipoal·lergètic.
Les habilitats del gos d’atura català
Els pastors catalans van seleccionar aquest gos en funció de la seva capacitat de treball, la qual cosa l’ha convertit en un gos actiu que li agrada agradar als seus propietaris. Com a gos pastor, té un excel·lent instint per a la protecció del ramat i una gran intel·ligència per resoldre problemes. També té un bon sentit de l’orientació i una gran resistència física.
Com a gos de companyia, té un caràcter estable i fidel. És entranyable amb els membres de la família, té cura dels nens i tendeix a desconfiar dels desconeguts. És un gos que s’adapta bé a diferents ambients, ja sigui en una masia o en un pis d’una ciutat. Per a ser feliç, necessita exercici diari, atenció, caliu i amor.
Com a gos d’ajuda, té grans habilitats per a altres tasques, com la canoteràpia, el rescat o els concursos d’agilitat. És un gos que aprèn ràpid i gaudeix de l’activitat física i mental.
Quants exemplars de gossos d’atura catalans hi ha?
No hi ha dades oficials del nombre de gossos catalans. Tot i això, s’estima que hi ha al voltant de 10.000 inscrits al Llibre d’Orígens Espanyols (LOE) i uns 5.000 inscrits al Llibre d’Orígens Catalans (LOC). A més, molts altres exemplars no estan oficialment registrats però són reconeguts com a pastors catalans pels seus propietaris i criadors.
El gos d’atura català és una raça tan increïble que mereix més reconeixement per la seva bellesa, història i extraordinàries habilitats. Si ets una persona activa o un amant de la natura a la recerca d’un excel·lent company , un gos d’atura català podria ser perfecte. No obstant això, abans d’adoptar-ne un, cal informar-se de les seves necessitats, salut i formació. Per començar, us proposem contactar amb el Club del Gos d’Atura Català, on trobareu tota la informació sobre la raça i les activitats del club.
Bolets de Catalunya. Temporada de rovellons; preu dels rovellons; on trobar rovellons; qualitat dels rovellons; alimentació i propietats nutritives dels rovellons; receptes.
Bolets. Productes de la terra.
D’allò més preuats en la gastronomia catalana, el rovelló (nom en llatí, Lactarius Deliciosus) és un tipus de bolet que es pot trobar en boscos mediterranis. És de la família de les russulàcies. A Catalunya i la Comunitat Valenciana és conegut com a rovelló, mentre que en francès en diuen lactaire délicieux,en anglès,saffron milk-cap i en castellà se’l coneix com níscalo. També rep altres noms, com esclata-sang, pebràs, pinenc, pinenca o paratge. El sabor del rovelló és dolç i suau i un munt de caçadors de bolets surten al bosc cada tardor amb l’esperança de trobar-ne.
Temporada de rovellons
Pots trobar rovellons de setembre fins a ben entrat desembre.
On trobar rovellons?
En general, pots trobar rovellons en boscos calcaris i pedregosos, al voltant de coníferes, sobretot pins o avets. Si filem més prim, el rovelló vinater sol trobar-se al Maresme, el Gironès, el Baix Empordà o al Priorat. Et pots topar més fàcilment amb el rovelló d’avet en boscos d’avets de la Vall d’Aran, del Pallars o la Cerdanya. Pel què fa al rovelló de pi negre hauràs de fer cap als Pirineus, a altituds altes. I finalment, el pinetell (un altre bolet del mateix gènere, també molt valorat en la gastronomia catalana) el pots trobar a la majoria de boscos catalans.
Preu dels rovellons
Els rovellons són els bolets comestibles més buscats a Catalunya, que n’és la més gran consumidora a nivell mundial. Depèn molt de la temporada, però sol costar 50€ el quilogram (les primeres caixes) i pot baixar fins 5€ el quilo quan ja s’acaba la temporada.
Qualitat dels rovellons
La qualitat del rovelló s’estableix en funció de la seva mida: El rovelló botó , anomenat així per la seva petita mida (calibre de 3 a 5 cm), és el més car i el més preuat a la cuina. El rovelló medalló, amb una mida mitjana (calibre de 6 a 10 cm), juntament als de mida gran, no són tan cars i també van bé per a qualsevol recepta (vegeu més avall)
Propietats dels rovellons
Els rovellons tenen poc contingut calòric i molts minerals. Doncs sí, per si no ho sabies, els rovellons contenen moltes vitamines, minerals, aigua i molt poques calories. Són rics en vitamina B, especialment vitamina B2 o riboflavina, vitamina B3 o niacina, vitamina B5 o àcid pantotènic, vitamina A, vitamina C i vitamina D. També són rics en minerals com potassi, fòsfor, ferro, calci i magnesi. Més del 90% del rovelló és aigua i no conté sucres ni greixos. (Nutrició)
Receptes amb rovellons
Com deiem, els rovellons són molt valorats gastronòmicament a les illes Balears, Catalunya i el País Valencià, perquè tenen una gran versatilitat i es poden cuinar de moltes maneres diferents.
Ja que hi som, aquí tens en tens tres exemples:
Rovellons amb all i julivert:
Ingredients:
500g de rovellons 2 grans d’all Julivert fresc Sal Oli d’oliva
Preparació:
Rentar els rovellons i tallar-los en trossos.
En una paella, posar oli d’oliva i sofregir els alls picats.
Afegir els rovellons i saltejar durant uns minuts.
Afegir sal al gust.
Afegir julivert fresc picat per sobre.
Heus aquí una recepta de rovellons amb cigrons:
Ingredients:
500g de rovellons 400g de cigrons cuits 2 grans d’all Julivert fresc Sal Oli d’oliva
Preparació:
Rentar els rovellons i tallar-los en trossos.
En una paella, posar oli d’oliva i sofregir els alls picats.
Afegir els rovellons i saltejar durant uns minuts.
Afegir els cigrons cuits i saltejar durant uns minuts més.
Afegir sal al gust.
Afegir julivert fresc picat per sobre.
I també una recepta de rovellons amb ou ferrat:
Ingredients:
500g de rovellons 2 ous 2 grans d’all Julivert fresc Sal Oli d’oliva
Preparació:
Rentar els rovellons i tallar-los en trossos.
En una paella, posar oli d’oliva i sofregir els alls picats.
Afegir els rovellons i saltejar durant uns minuts.
Batre els ous en un bol i afegir sal al gust.
En una altra paella, posar oli d’oliva i escalfar.
Afegir els ous batuts i fer l’ou ferrat.
Servir els rovellons amb l’ou ferrat per sobre.
Afegir julivert fresc picat per sobre.
Ajuda a Tocat del Bolet a divulgar la cultura micològica d’aquesta, la nostra estimada terra. Convida’l a un cafè perquè continuï despert en la difusió de la cultura, llengua i micologia catalana:
Literatura. Ficció. Microrelat. El sentit de la vida. El propòsit de la vida.
Avui publiquem un microrelat inspirat en la publicació El sentit de la vida. Així doncs, aquest relat pretén ser una de tantes il·lustracions possibles del contingut abordat en l’esmentat article. Desitgem que us agradi:
🙣 Microrelat: El sentit de la vida 🙡
En Pere era allà dalt, sobre la cornisa. Constatava que el tòpic era cert: les persones semblaven formigues i els cotxes com de joguina. Només volia saltar i posar fi a aquella merda que el podria per dins. Havia estudiat ADE, com el seu pare volia, i després d’un MBA a l’escola de negocis més elitista del país, havia agafat les regnes de l’empresa, com la seva família desitjava. Era el més preparat. Tenia el cotxe que sempre havia somiat, vivia en un dúplex espectacular i estava a punt de prometre’s amb la Sarah (escit amb h final), una noia que havia conegut al club nàutic tot just feia un parell d’anys. I tanmateix sentia la poderosa atracció del buit. Recordava la cançó de The Doors: “This is the end, my only friend, the end…”. Realment frisava per esberlar-se el cap contra l’asfalt com a colofó d’una existència buida i prefabricada que li havia anat traient, de mica en mica, les ganes de viure, la pulsió vital. Feia temps que l’envaïa una tristesa que no aconseguia treure’s de sobre. Ho tenia tot i no tenia res. Estava buit. Havia anat al psicòleg. Després al psiquiatra. Els antidepressius l’ajudaven una mica a suportar aquelles juntes d’accionistes soporíferes i a no acabar escanyant cadascun dels llepaculs que cada dia intentaven entrar en el seu cercle d’amistats, un cercle només sostingut (ell ho sabia, tots ho sabien) per les aparences. La Sarah li havia etzibat, després de l’enèssima enganxada, que estava amargat. Potser era veritat. Ella solia superar les crisis de parella anant a comprar; ell mirant qualsevol cosa per Youtube i procurant adormir-se el més aviat possible. Els antidepressius ajudaven a accelerar el procés. “Serà només un moment”, “Llença-t’hi i tot haurà acabat”, “La teva vida fot fàstic, i ho saps… davant dels altres et pots posar les màscares que vulguis, però tu sol, davant del mirall, no et suportes”. Va fer una passa endavant. Estava decidit. Ho anava a fer… Però tot d’una es va adonar que, quan pensava en ell mateix, ho feia en tercera persona. Com si hi hagués un altre jo extern que l’estigués observant, un altre jo possible… “…O no et tiris… baixa, parla d’una vegada amb aquell indigent del portal del costat de l’edifici d’oficines i pregunta-li per què collons sempre se’l veu tan content, vés a casa, agafa només l’imprescindible (no cal gaire), renuncia a la presidència de l’empresa amb una nota, a les reunions del club nàutic, a les juntes d’accionistes, fot el camp, deixa la Sarah (amb h final)…” … “O no em tiro…” ………. Va desaparèixer sobtadament. A la Sarah li va afectar molt, sobretot per la deshonra. Tant va ser així que no va aparèixer pel club nàutic durant els dos anys següents; però avui té dos fills impecablement vestits d’Armani i Lacoste i està casada amb el flamant director financer d’una coneguda multinacional farmacèutica. Juga al bridge amb les amigues, va al psicòleg i es medica. Diuen que el Pere al final no va saltar, que volta pel món una mica esparracat, fent tasques de voluntariat, un xic curt de pasta, i que va fent, amb alts i baixos, però que és viu i de tant en tant se li dibuixa un gran somriure de satisfacció als llavis. Li agrada el surf, veure postes de sol, observar ocells i ja no es medica.
Moneda catalana, bitllet Generalitat de Catalunya, bitllets de Catalunya, bitllet català, paper moneda Catalunya, paper moneda Generalitat de Catalunya, pessetes 1936-1938 Guerra Civil Espanyola, preu dels Bitllets de la Generalitat de Catalunya, valor bitllets catalans
Avui parlem ni més ni menys que del Sant Grial de la notafília catalana. La notafília, considerada una branca de la numismàtica, és el col·leccionisme de bitllets i altres papers moneda. Dit això, durant la Guerra Civil, molts municipis van emetre el seu propi paper moneda. Molts d’aquests bitllets són avui d’allò més valorats pels col·leccionistes, i el seu preu pot ser força elevat, en funció de la seva raresa. Doncs bé, es podria dir que els bitllets emesos per la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil són els més emblemàtics dels bitllets catalans (tot i que no necessàriament els més cars) . Avui aprofundirem una mica en les circumstàncies que van motivar la seva creació, en el seu disseny i també veurem quin preu se’n paga actualment.
Context històric
No tothom sap que Catalunya va tenir els seus propis bitllets, i encara avui dia molta gent se sorprèn. Aquests bitllets tan cotitzats pels col·leccionistes van ser emesos durant la Guerra Civil espanyola per la Conselleria de Finances de la Generalitat de Catalunya, dirigida en aquells mesos per Josep Tarradellas (que podeu veure a la fotografia), amb l’objectiu de pal·liar la gran escassetat de moneda fraccionària que es va produir durant el conflicte. La gent, com és comprensible en un moment d’extrema incertesa, es guardava les monedes de plata, que era una mena de valor refugi, i també perquè la mateixa Generalitat retirava de la circulació aquestes monedes per poder comprar en el mercat internacional. Al cap i a la fi, durant gran part de la història de la humanitat, l’or i la plata han es estat —i encara són avui— un valor sòlid que no es veu afectat per la inflació, un actiu més segur i tot que el mateix diner.
Quants bitllets catalans hi havia?
El Paper Moneda Nacional Català es va crear el setembre de 1936 i tenia curs legal a tota Catalunya amb la mateixa validesa que els bitllets del Banc d’Espanya . Es van projectar i fer proves de color i disseny de bitllets des de 1000 pessetes fins als d’una pesseta (de fet, és possible trobar aquestes proves al mercat de col·leccionisme i a subhastes), però finalment només es van emetre els bitllets de 10, 5 i 2,5 pessetes. Malgrat tot, aquells bitllets no van aconseguir resoldre el problema de la falta d’efectiu fraccionari. Malauradament, l’any 1938 el govern de la República va prohibir-ne l’emissió, tot al·legant que l’emissió s’havia fet sense comptar amb el vistiplau del Banc d’Espanya, i aquell mateix any es van retirar de la circulació. Van surar poc, i aquest és un dels factors que en dispara el preu.
Què és el paper moneda?
El paper moneda és un tipus de moneda que es fa servir com a mitjà de pagament i que està fet de paper o altres materials similars. El paper moneda es diferencia de les monedes metàl·liques en què no té valor intrínsec, sinó que el seu valor està basat en la confiança que la gent té en la capacitat del govern o l’autoritat emisora per garantir el seu valor .
La pesseta, una moneda d’origen català
Com que els bitllets de la Generalitat de Catalunya estaven denominats en pessetes, és pertinent fer un apunt previ: el seu nom de pesseta prové del diminutiu de peça (nom amb què es coneixien, des del segle xv, algunes monedes d’argent) i del català es va estendre a les altres llengües peninsulars. La primera peça amb el logotip ‘pesetas’ va ser encunyada, vés per on, a Barcelona, i era de “2 1/2 pesetas” (és a dir, de dues pessetes i mitja), el 1808, durant la dominació napoleònica. La moneda d’una pesseta es va encunyar l’any 1809. Més tard, també es va denominar així la moneda de dos rals.
Disseny dels bitllets catalans
Els famosos bitllets, emesos pel Paper Moneda Nacional Català, tenien diferents dissenys i sèries. L’anvers dels tres bitllets mostrava l’escut de Catalunya amb una espiga de blat i un martell, com a al·legories de l’agricultura i de la indústria, amb una corona de branques de llorer i de roure al costat esquerre, que es repetia al revers. Al mig de la corona, es podia veure la marca d’aigua que consistia en un cap masculí d’estil clàssic. Al revers, en canvi, cada bitllet tenia un disseny diferent: el de 10 pessetes, en dos tons de verd, presentava barques de pescadors; el de 5 pessetes, imprès en dos tons de marró, mostrava fusells i una cinta de metralladora en clara referència al conflicte, amb un obrer amb una clau sobre un fons de fàbriques i un camperol amb una garba de blat sota el braç sobre un fons d’espigues; i els bitllets de 2,5 pessetes, en dos tons de gris, mostraven la reproducció de l’escultura El forjadorde Josep Llimona, amb unes fàbriques amb xemeneies al fons, que simbolitzaven la indústria i el progrés. El pintor, dibuixant i gravador noucentista Josep Obiols va ser l’encarregat de fer el disseny, i es van imprimir a l’Institut Gràfic Oliva de Vilanova i la Geltrú amb paper de seguretat especial amb marques d’aigua.
En aquest enllaç del Museu Nacional d’Art de Catalunya (on per cert, hi ha una col·lecció de numismàtica catalana d’allò més interessant que des d’aquest bloc recomanem) podeu veure el bitllet de 10 pessetes de la Generalitat de Catalunya
Valor i preu dels bitllets de la Generalitat
D’entrada, cal distingir entre valor i preu. Aquests bitllets tenen un valor molt especial ja que fins ara ha estat l’única vegada que el Govern de Catalunya ha emès paper moneda propi. Són un testimoni històric de primer ordre i, com dèiem al començament, es poden considerar el Sant Grial de la notafília catalana. Avui, els bitllets emesos pel Paper Moneda Nacional Català són d’allò més valorats pels col·leccionistes. Val a dir que el preu d’aquests bitllets varia segons l’estat de conservació i la raresa. Un exemplar ben conservat es pot aconseguir per entre 190 i 100 euros, un de força deteriorat per entre 30 i 50€. La sèrie sencera, en bon estat de conservació, es pot adquirir entre 400 i 800€. Si parlem de proves, és a dir, de les primeres mostres d’un lot nou, que es fèiem per a comprovar la qualitat de la impremta o amb fins d’arxiu, un sol espècimen s’arriba a adjudicar en subhastes per més de mil euros, tot i que el preu de sortida habitual per aquestes proves —repetim, un sol bitllet de proves, no pas tot el lot— és de 400€.
Si t’ha interessat aquesta publicació, és probable que també t’interessin les següents:
Refranys i dites catalanes sobre el mes de setembre. Efemèrides del mes de setembre. Famosos nascuts el mes de setembre.
Ja som a setembre! Molta gent torna a la feina, alguns amb ganes, d’altres amb la depressió post-vacancional penjant com una espasa de Dàmocles. És també un mes de transició entre l’estiu i la tardor, que marca el final de les vacances i l’inici de la nova temporada. Setembre (del llatí septem, “set”) era originàriament el setè dels deu mesos del calendari romà més antic conegut, d’aquí el nom. Meteorològicament parlant, aquest mes té un caràcter variable i imprevisible, ja que pot alternar dies de calor amb dies de pluja i fred; també té una gran importància per al camp i la vinya, ja que és el moment de la collita i la verema.
Refranys i dites sobre el mes de setembre
El mes de setembre és ple de dites i refranys que reflecteixen aquests aspectes del clima, del treball i de les festes populars. Vegem-ne uns quants exemples:
Del setembre a la tardor, torna la calor: aquest refrany expressa que el mes de setembre pot ser encara calorós, sobretot a principis de mes, quan encara es pot gaudir de l’estiu.
Al setembre, el qui tinga blat que sembre: aquest refrany fa referència al treball del camp, que s’intensifica al mes de setembre amb la sembra del blat i altres cereals
Per sant Mateu, l’estiu adéu: aquest refrany indica que el 21 de setembre, dia de sant Mateu, s’acaba oficialment l’estiu i comença la tardor
El setembre s’endú els ponts o eixuga les fonts: aquest refrany mostra el caràcter extrem del clima al mes de setembre, que pot ser molt sec o molt plujós, i provocar sequeres o inundacions
Al setembre, el vi està per vendre: aquest refrany al·ludeix a la verema, que és una de les activitats més importants del mes de setembre a Catalunya i altres zones vitivinícoles. El refrany també suggereix que el vi és un producte que es pot comercialitzar després de la collita.
Tramuntana per sant Miquel, octubre sec i serè: aquest refrany relaciona el vent de tramuntana amb un temps sec i clar per al mes d’octubre. Sant Miquel és el 29 de setembre, i és una festa molt celebrada a Catalunya i altres indrets.
Pluja per sant Miquel, pluja al cel: aquest refrany té un sentit contrari a l’anterior, ja que associa la pluja amb un temps humit i núvol per al mes d’octubre. Sant Miquel també és considerat com l’autèntic primer dia de tardor.
A setembre carabasses: aquesta dita fa referència a les carabasses com un producte típic del mes de setembre i també com un símbol de l’abundància i de prosperitat. Les carabasses són un ingredient habitual en alguns plats catalans.
Agost i setembre, pocs els entenen: aquesta dita expressa la dificultat de predir el temps als mesos d’agost i de setembre, ja que poden variar molt d’un any a un altre o d’una zona a una altra. La dita també pot tenir un sentit figurat, i referir-se a les persones o situacions difícils d’entendre o explicar.
Al setembre hi ha llebres per dar i per vendre: aquest refrany fa referència a la caça de llebres, que és una activitat tradicional al mes de setembre. El refrany també indica que les llebres són abundants i fàcils de capturar en aquesta època de l’any.
El setembre s’endú els ponts, i eixuga les fonts.
El sol de setembre madura el codonyer.
El sol és dolent quan passa per la torre de Babel (pel març i pel setembre).
El setembre porta dany, perquè és el més fart de l’any.
Els bolets collits pel setembre, al matí són frescals i al migdia els cucs se’ls mengen.
Els fruits de setembre són dolços però no són per a tots.
En setembre, la tardor és a la vora.
En setembre, la calor s’acaba i el fred comença.
Símbols del zodíac del mes de setembre
Els símbols del zodíac són representacions gràfiques dels dotze signes astrològics que es basen en les constel·lacions del cel. Els símbols del zodiac pel mes de setembre són:
♍ Virgo: del 23 d’agost al 22 de setembre. Simbolitza una donzella o una verge, que representa la puresa, la perfecció i l’ordre. El seu planeta regent és Mercuri i el seu element és la terra.
♎ Libra: del 23 de setembre al 22 d’octubre. Simbolitza una balança, que representa l’equilibri, la justícia i l’harmonia. El seu planeta regent és Venus i el seu element és l’aire.
Efemèrides mes de setembre
No cal dir que hi ha molts fets històrics que van passar durant el mes de setembre, aquests en són alguns:
L’11 de setembre de 1714 va tenir lloc la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió Espanyola.
El 21 de setembre de 1939 va ser el dia en què es va signar el Pacte d’Obliviscència entre els governs de França i Espanya.
El 23 de setembre de 1868 va començar la Revolució de Setembre a Espanya.
Famosos nascuts el mes de setembre
Rosalía, cantant (25 de setembre) Bruce Springsteen, cantant i compositor nord-americà (23 de setembre) Mark Hamill, actor nord-americà (25 de setembre) Will Smith, actor i cantant nord-americà (25 de setembre) Michael Bublé, cantant i compositor canadenc (9 de setembre) Adam Sandler, actor i comediants nord-americà (9 de setembre)
Bé, esperem que aquesta publicació t’hagi agradat i hagis après coses noves. Al bloc Tocat del Bolet hi trobaràs un munt de refranys, dites, modismes i expressions típiques catalanes il·lustrades.
Significat, origen, exemples i traduccions a altres idiomes.
Significat
Anar-se’n a can Pistraus vol dir fracassar, no reeixir, naufragar. També pot voler dir que algú ha mort. Una expressió sinònima és “Anar-se’n en orris”.
Origen
Segons el que hem pogut esbrinar, l’origen de l’expressió anar-se’n a can Pistraus no és del tot clar, però podria estar relacionat amb el castellà pistraje o pistraque, que són paraules que fan referència a menjar de baixa qualitat o a coses sense valor. També podria tenir alguna relació amb el nom d’un lloc o d’una persona.
Anar-se’n a can Pistraus
Exemples
Tots els nostres esforços se n’han anat a can Pistraus. L’empresa va anar molt bé, però amb l’arribada de la crisi, el sector se’n van anar a can Pistraus. Amb el canvi de legislació, molts projectes per instal·lar plaques solars, se’n van anar a can Pistraus. Càsum l’os pedrer! Ha començat a ploure i el concert se n’ha anat a can Pistraus. El seu amor era fals i el va deixar plantat, i ell, desconsolat, se’n va anar a can Pistraus. Tan de beure i de fumar, se’ns ha anat a can Pistraus.
Anar-se’n a can Pistraus
Anar-se’n a can Pistraus en anglès
En anglès, es pot dir de diverses maneres: go to the wall, hit the skids, crash and burn, go pear-shaped, go under… Vegem-ne un exemple:
L’empresa se’n va anar a can Pistraus després del fracàs del negoci. The company went to the wall after the project failed.
Anar-se’n a can Pistraus en francès
En francès, anar-se’n a can Pistraus, és partir à la dérive o aller à vau-l’eau. Vegem-ne un exemple: Constato que el món se’n va a can Pistraus. Je constate que le monde semble aller à vau-l’eau.
Anar-se’n a can Pistraus en castellà
En castellà, anar-se’n a can Pistraus és Irse a pique. Vegem-ne un exemple: Van perdre totes les finals i el triplet se’n va anar a can Pistraus. Perdieron todas las finales y el triplete se fue a pique.
A Tocat del Bolet trobareu expressions típiques catalanes, modismes, refranys i dites per triar i remenar… i molt més! Feu un cop d’ull a les seccions.
Filosofia amb respostes. Pensament. Filosofia pràctica. Creixement personal. Quin sentit té la vida?
Quin és el sentit de la vida?
Si has arribat fins aquesta publicació és probablement perquè t’has fet una de les preguntes més fonamentals de la nostra existència: quin sentit té la vida? És un dubte que, al contrari dels altres éssers vius del planeta terra, als humans ens obsessiona: té sentit la vida? Té sentit la meva vida? O fins i tot… realment cal que tingui sentit la vida? Aquí, per vida, ens referirem a la vida humana, amb tota la seva dimensió orgànica, moral, filosòfica i ètica. El nostre propòsit és donar una resposta universalment vàlida, d’una manera comprensible, pràctica i amb un llenguatge planer. Grans filòsofs i pensadors com Epicur, els hedonistes, els estoics,els existencialistes, Nietzsche, els nihilistes, Bertrand Russell, Erich Fromm, el Tao… i religions monoteistes i politeistes han ofert les seves propostes magistrals al llarg del temps. Però en aquesta publicació, volem donar una explicació clara, d’aplicació pràctica, i que pugui ser vàlida per a tothom.
Quan som conscients de si la nostra vida ha tingut sentit?
Considerem que el moment clau, quan davant la pregunta “La meva vida ha tingut sentit?”, tenim més clarividència, és en l’últim tram de la nostra existència, quan som a punt de creuar la línia que separa la vida de la mort i, de sobte, en som plenament conscients. És llavors que, quan mirem enrere, sabem si hem viscut d’acord amb la nostra naturalesa, si aquesta única vida que hem tingut al planeta Terra, l’hem viscut d’acord amb la nostra manera de ser, els nostres anhels, la nostra pulsió vital; o l’hem viscut en fals, tot interpretant el paper que l’entorn, o la pressió social, esperava —o ens pensàvem que esperava— de nosaltres. Doncs bé, és essencial fer-se aquesta reflexió abans d’arribar a aquest tram final (on es manifesta amb tota la seva contundència) i esperem que aquesta publicació hi pugui contribuir una mica.
Què hem de fer per a que la nostra vida tingui sentit?
No es tracta necessàriament de fer grans coses:ni d’escriure cap best seller, ni de plantar un arbre, ni de tenir fills, ni de passar a la història com un heroi o una heroïna (que també podria ser el cas si és al que ens empeny la nostra essència). Si la nostra naturalesa és la de cercar la tranquil·litat i l’harmonia, i hem viscut una vida plàcida, estable i sense conflictes ni grans ensurts, la nostra vida haurà tingut sentit; si, en canvi, la nostra pulsió vital és experimentar aventures, assumir riscs, o viure en un flux d’adrenalina constant, i així hem viscut —fins i tot si no hem durat gaires anys—, la nostra existència ha tingut sentit; si el que ens fa sentir bé és donar-nos als altres i ens hem dedicat a cuidar o ajudar tantes persones com hem pogut, aquesta ha estat una vida amb sentit. Aquest últim tipus de pulsió vital, a més a més, té un efecte en la millora de la societat i en la felicitat de les persones que és molt d’agrair. Viure una vida que contradigui la nostra naturalesa, els nostres anhels, les nostres pulsions vitals, és viure una vida en fals, una mena de mort en vida; una tragèdia que, quan hom se n’adona, sovint és massa tard.
Com podem saber com volem viure la vida?
Viktor E. Frankl deia que el sentit de la vida és donar un sentit a la vida, però és clar, no és tan senzill saber què es vol a la vida. De vegades, en un món tan summament complex, ens perdem en un laberint i sembla gairebé impossible… però vejam, fem el següent exercici: davant dels altres podem posar-nos mil i una màscares, però tot sols, davant del mirall, no solem ser hipòcrites amb nosaltres mateixos (cert, ens podem autoenganyar, però en el fons en som conscients). Sabem perfectament en quines situacions ens sentim bé i en quines no, què ens agrada fer i què no ens agrada gens. Doncs bé: escrivim totes aquelles situacions/activitats/aspectes que no ens agraden. Després, com en els antics revelats de fotografies, si tenim el negatiu, és molt més fàcil treure’n el positiu; és a dir, la fotografia del que sí volem de la vida, aquella situació que ens durà a viureuna vida amb sentit. Si tenim la fotografia en negatiu de tot allò que no ens agrada, després la veritat ens serà revelada: si no gaudim d’estar sols a casa, potser hauríem de fer una família i tenir fills; si ens avorrim fàcilment, potser necessitem una feina trepidant, en la que haguem de fer diferents tasques; si no podem aguantar la idea d’estar tancats en una oficina executant ordres mecàniques, potser hem de ser valents/es i sortir a descobrir món (si pot ser, una mica més ben preparats que en Christopher Johnson McCandless, sobre el qui es va fer el llibre i la pel·lícula Into the wild, i un personatge que aquí respectem profundament); si no ens agrada gens la incertesa, i ens fa patir, llavors potser hauríem justament de buscar una feina estable, contractar una hipoteca a interès fix i tranquil·litat i bons aliments. En tot cas, la vida no sentida és un desert inert, la mort en vida; la vida sentida és un oasi ple de vegetació, aigua fresca i d’arbres que ens donen els fruits més saborosos.
Cal tenir un propòsit a la vida?
Hi ha una frase molt famosa que diu “The purpose of life is a life of purpose” (que es pot traduir com “El propòsit de la vida és tenir una vida amb propòsit”, entenent propòsit com un objectiu o meta que hom es marca). Tal com ho veiem, tenir un propòsit a la vida ajuda, sempre que aquest propòsit estigui alineat amb la teva pulsió vital i els teus valors. És el motor que mou moltes persones i dóna sentit a les seves vides. Però, es pot viure un vida amb sentit sense tenir un propòsit? Nosaltres —potser això us sorprendrà— pensem que sí. Per a molts, trobar un propòsit a la seva existència en un món tan complex, es converteix en un laberint del qual mai poden sortir; però una vida contemplativa, en la qual hom es deixi endur; o una vida sense una ruta marcada, el principal al·licient de la qual sigui precisament que cada dia et sorprengui, que cada dia sigui diferent, pot ser una vida viscuda amb molt de sentit sempre que encaixi amb la pulsió vital del qui la viu.
La por, la nostra enemiga implacable
La por és la nostra més gran enemiga, una sabotejadora contumaç pròdiga en excuses i sempre disposada a no deixar-nos viure en plenitud. Sempre es pot recórrer al ‘i si passa això’, ‘i si passa allò altre’, ‘i si ho perdem tot’, ‘i si prenc mal’… Bé, el màxim perill és que, per no atrevir-nos a viure d’acord amb la nostra naturalesa, perdem (malbaratem) la vida. Sempre hi haurà excuses per no fer el que ens demana l’ànima, però sempre hi haurà gent com Albert Casals i Serradó, que va fer la volta al món amb cadira de rodes, que s’encarregarà de demostrar que no hi ha res impossible. No deixem que les creences autolimitadores ens arruïnin la vida. No visquem una vida en minúscules. Atrevim-nos a treure el màxim partit a la nostra existència.
El més gran error és tenir por a equivocar-se
Oscar Wilde deia que ‘Allò del que hom mai es penedeix, és dels seus errors’. Perseguir una vida plena, alineada amb els teus valors, amb la teva naturalesa, mereix tots i cadascun dels errors que puguis cometre, sempre que no perjudiquis la vida dels altres (perquè la teva llibertat acaba on comença, amb igual legitimitat, la dels altres). Per tant, no hem de témer cometre errors si anem en la direcció que ens hem marcat; el que sí hem de témer és no fer res per por a cometre errors, ja que aquest, paradoxalment, és el més gran error de tots. Molts es queden paralitzats, posterguen projectes vitals que els fan il·lusió per temor, mentre la vida passa. Cal trobar la manera de combatre aquesta basarda que ens impedeix desenvolupar-nos d’acord amb la nostra naturalesa.
I què faig, ara?
Fes aquest exercici d’introspecció totali sincera: seu davant del mirall. Agafa un full de paper i un bolígraf. Fes una línia vertical que separi la plana en dos. Pensa en totes aquelles situacions i aspectes que no t’agraden (tal com raja; sigues tu mateix/a; no hi ha ningú més; no has de quedar bé amb ningú, has de ser cruament sincer/a). Escriu-los a la part esquerra del paper. Dedica-li temps. És molt important. Si cal, tot un dia. Un cop hagis acabat, escriu a lapart de la dreta el contrari d’aquest aspecte que has apuntat a la part esquerra (per exemple, si odies el soroll, ho escrius a l’esquerra; a la dreta hi posaràs ‘silenci’). Al final tindràs a la dreta la fotografia en color a partir del negatiu. És important que aquest exercici tan senzill —però alhora tan transcendental— el facis en un moment de tranquil·litat, tot mantenint a un mínim les interferències de tipus anímic. A partir d’aquí, cada dia fes coses i pren decisions que t’acostin a cada un d’aquests punts de la dreta, i vés evitant tan com puguis les situacions que es troben a l’esquerra. No cal fer-ho tot de cop. De mica en mica t’hi aniràs acostant… fins que un dia, malgrat tots els problemes inherents a l’existència humana, com per art de màgia, et sentiràs bé, alegre, perquè en el fons sabràs que estàs vivint una vida plena de sentit. Una vida no de cara enfora, sinó de cara endins.
Cal que tingui sentit la vida?
I si la vida no té sentit? És un drama? Una tragèdia? El filòsof E.M. Cioran deia que ‘El fet de que la vida no tingui cap sentit és potser l’única raó per viure’. Pels cínics*, la felicitat és ser bona persona, lliure o tenir autosuficiència, tot eliminant la dependència a alguna cosa o a algú, com la societat o l’economia i actuar de manera lliure sense basar els seus pensaments en alguna cosa o algú. Albert Camus, el genial escriptor francès, ho tenia molt clar: la vida no té cap sentit. A aquesta teoria filosòfica ell mateix la va definir com “absurdista” i la va desenvolupar a fons en obres com L‘Estranger i L’home rebel, però sobretot en El mite de Sísif. Altres pensadors com Jean-Paul Sartre o Arthur Schopenhauer, i dramaturgs com Samuel Becket, cadascun a la seva manera, també han aprofundit en la línia de la manca de sentit. *Es denomina escola cínica a la fundada en l’Antiga Grècia durant la segona meitat del segle IV a. C. El grec Antístenes va ser el seu fundador i Diògenes de Sinope un dels seus filòsofs més reconeguts i representatius de la seva època Però el cas és que els humans tenim una necessitat gairebé innata de dotar la vida de sentit, i si percebem que no en té, ens afecta una mena d’horror vacui (por al buit) i el busquem en la filosofia, la religió o l’espiritualitat. Però en aquesta publicació no tanquem la porta al fet de que una vida sense un sentit transcendental pugui ser plenament viscuda. Potser en parlarem més endavant.
Conclusió
Abans de res, és important llegir tot l’article per entendre aquesta conclusió en tota la seva dimensió. El cas és que el sentit de la vida rau en menar una vida alineada amb la nostra naturalesa, la nostra pulsió vital i els nostres valors. Cal ser genuïns en aquest sentit, al marge dels condicionaments i de les pressions externes. Hem de ser honestos amb nosaltres mateixos. Si ens costa visualitzar el tipus de vida que més ens escau, tenir clar com no volem viure —molt més fàcil—, ens ajudarà a saber quina mena de vida encaixarà més amb la nostra naturalesa. Si aconseguim menar una vida que encaixi amb la nostra naturalesa, podrem dir, abans de creuar la línia que separa la vida de la mort, que la nostra vida haurà tingut sentit. Si hem assolit aquest estadi (tinguem l’edat que tinguem), ens en podrem anar en pau i amb un somriure, amb la tranquil·litat d’esperit que dóna haver-se atrevit a viure la VIDA EN MAJÚSCULES.
Si t’ha agradat aquest article sobre el sentit de la vida, potser t’agradarà:
Esperem que aquesta publicació t’hagi servit o ajudat. Si vols dir-hi la teva, pots fer-ho a la secció de comentaris, més avall; si creus que pot ajudar algú que coneixes, comparteix-la. Moltes gràcies per visitar TDB!
Seguim amb la nostra sèrie de monedes catalanes, o monedes fetes en territori del que actualment és Catalunya. Doncs bé, entre els grecs i els romans, uns altres pobles van encunyar les seves pròpies monedes a Catalunya. Aquests pobles eren els ibers. Així és, durant la dominació romana a la Hispània Citerior, la Hispània Ulterior i en poblacions celtiberes s’encunya moneda amb inscripcions iberes. Coneguem-ne una mica més…
Qui eren els ibers?
Els ibers van viure al llarg del litoral mediterrani durant l’edat del ferro, fa uns 2.500 anys. Van desenvolupar una cultura sofisticada, la més avançada de tota la Península en aquella època. No eren un poble uniforme, però tenien molts punts en comú. La base econòmica dels ibers era l’agricultura. Conreaven el blat, la vinya i l’olivera. A la vora dels rius cultivaven horts, amb fruiters com el magraner, la pomera i la figuera. Recol·lectaven la mel i l’envasàven en un recipient anomenat Kalatos. Utilitzaven eines per conrear la terra: l’aixada, la fanga, el plantador, la forca i altres utensilis La cultura ibera es desenvolupa especialment a partir del segle VI aC en una vasta regió de l’occident mediterrani. Com hem dit abans, eren un conjunt de pobles diversos que compartien una sèrie de trets culturals. Com els grecs o els etruscos, posseïen una civilització complexa i desenvolupada amb xarxes urbanes i comercials, encunyació de moneda pròpia i una llengua escrita.
Al llarg de la Segona Guerra Púnica i les posteriors rebel·lions indígenes contra la presència romana, els ibers van fabricar moneda que imitava les emissions de la Seca d’Emporion.
Seques iberes
Els Ibers tenien vàries seques. Feien monedes de bronze i plata: denaris de Kese, sisens de kese, quarts de kese, terços de kese, meitats de kese, unitats de kese, unitats i quarts d’Untikesken, denaris d’Iltirta i d’Ausesken, unitats de Laieske, d’Ilturo i d’Arketurki. Vegem-ne les seques iberes més conegudes:
Seca de Kese
Kese va ser una de les seques (el taller on es fan les monedes) més actives d’Hispània durant l’etapa republicana, i va produir el major volum de moneda de bronze del nord-est peninsular. El taller estava a l’actual ciutat de Tarragona, és a dir, de l’antiga Tarraco, aleshores una de les ciutats més importants de la Península, capital de la província d’Hispània Citerior.
Seca d’Empúries (Untikesken)
Per altra banda, a Empúries, on a més de grecs i romans van confluir els ibers, trobem l’expressió Untikesken, que figurava en les monedes encunyades a Empúries, on feien constar la grafia «Untikesken», que significava «dels indiketas».
Seca de Laiesken
Laiesken va ser una seca que va pertànyer als laietans, un poble iber situat al nord-est de l’actual Catalunya. És impossible precisar amb exactitud el seu emplaçament concret, atès que no hi ha evidències arqueològiques que permetin relacionar la seca de Laiesken amb cap jaciment conegut.
Seca d’Untikesken
La seca d’Untikesken estava ubicada al que avui és l’Escala i Empúries. Així, les monedes que es van encunyar amb la llegenda íbera Untikesken fan referència a l’ètnia que habitava la ciutat i el seu territori, els indigets. A l’anvers, apareix el cap de la deessa Pal·las Atenea, amb el casc corinti, la visera alçada i un gran plomall. Al revers, el cavall alat Pegàs amb el cap modificat. Aquestes emissions de bronze són el nexe d’unió entre les emissions de tipus grec i les cíviques, amb llegenda llatina, de la creació del municipi romà, en època d’August.
Seca d’Ilturo
Una altra de les seques iberes era Ilturo, que s’ubicava a Burriac (Cabrera de Mar, Barcelona) i, més endavant, amb la Iluro romana. Les restes més antigues són unes cabanes datades entre els segles VII-VI a. C. El recinte ibèric es va construir en el segle IV i es va abandonar a mitjan I a. C.; va tenir una superfície aproximada de 10 ha. Les excavacions han tret a la llum alguns edificis i part de la muralla amb diverses torres.
Seca d’Ausesken
S’ha relacionat la ciutat de Ausa amb l’actual Vic (Osona, Barcelona), ja que de la documentació medieval es desprèn que del nom llatí Ausa es va passar a Vicus Ausonensis i, més tard, a Vic d’Osona. D’aquí es dedueix que, a Ausa degué haver-hi la Ause ibèrica i el taller de Ausesken, perquè les troballes de monedes de la seca es concentren principalment als voltants de la ciutat de Vic.
Aquesta seca va encunyar plata i bronze en un nombre d’emissions que és difícil de precisar, atès que al final existeixen encunys amb estils bastant diferents, però podrien ser quatre. La tipologia s’ajusta al model genet, cavall i mig Pegàs, que podem veure també en altres seques properes com Eusti, Iltirkesken, Laiesken o Baitolo. Per als anversos utilitza un cap masculí, que pot anar acompanyada de la llegenda ibèrica bano dels símbols senglar, palmao dofí. Els reversos de les monedes mostren en tots els tipus la representació del cavall, que varia segons la denominació de les monedes entre un genet amb palma, un cavall galopant i mig Pegàs.
Després Roma va iniciar la dominació d’Hispània i al llarg de tots aquells anys, els Ibers van fabricar moneda de plata i bronze. Moltes vegades, a l’anvers de les unitats, gravaven una divinitat masculina, i al revers apareixia la figura d’un genet cavalcant, acompanyat del nom de la ciutat o de la tribu emissora gravat amb signes ibèrics.
Quant valen les monedes iberes?
El valor d’una peça numismàtica depèn de diferents factors: estat de conservació, raresa demanda… Actualment, una moneda ibera, en funció de la seva raresa i el seu estat de conservació, es mou entre els 50€ i els 300€. Si voleu mirar cas per cas, aquí teniu l’enllaç als preus d’una subhasta d’Aureo & Calicó.
Si t’ha interessat aquest article, et recomanem que donis un cop d’ull als següents:
“De més verdes en maduren” és una expressió catalana que significa una cosa, per improbable que sigui, pot passar.
Exemples
No crec que veiem mai l’arribada d’extraterrestres a la terra, però de més verdes en maduren.
No és cap disbarat que puguem guanyar la copa. De més verdes en maduren.
Tu presenta’t a l’examen i potser aproves encara que no hagis estudiat; de més verdes en maduren.
És improbable que un pallasso arribi a ser president, però de més verdes en maduren.
Origen de l’expressió “de més verdes en maduren”
L’origen de l’expressió “de més verdes en maduren” és incert, però es creu que prové del món rural i agrícola, on es fa referència a la maduració dels fruits més diversos.
De més verdes en maduren en anglès
En anglès, per transmetre la idea de que coses improbables poden arribar a fer-se realitat, se sol dir “You never know” (literalment, no se sap mai) o “Stranger things have happened” (litrealment, coses més estranyes han passat”)
De més verdes en maduren en francès
En francès, com en anglès, direm “des choses étranges sont arrivées” (litrealment, coses més estranyes han passat”); també s’empra l’expressió “On ne sait jamais !” en el mateix sentit (literalment, no se sap mai).
De més verdes en maduren en castellà
En castellà, per dir “de més verdes en maduren” tenim la famosa expressió “Torres más altas han caído” (literalment, torres més altes han caigut); també tenim “De menos nos hizo Dios” (literalment, de menys ens va fer Déu). Traduccions facilitades per als companys de la Catalunya Nord.
I fins aquí la publicació d’avui. Esperem que t’hagi agradat. En aquest bloc hi trobaràs un munt de modismes, dites i refranys en català… i molt més! No t’oblidis que cada vegada que comparteixes contingut en català a les xarxes, dones més vida a la nostra llengua. Els petits gestos són poderosos. Gràcies!
Fes clic a la imatge de sota i descobreix tots els articles de Els Ximplets! Samarretes, bosses, dessuadores, tasses i tota mena de regals d’allò més nostrats.
