Ficció en català. Relat. Microrelat. Narrativa en llengua catalana.
Títol: Pànic Gènere: humor negre
—Disculpi, és aquí l’Associació de Persones amb Tendència al Pànic? —No, si us plau, un altre membre no! Som massa gent. El terra podria cedir… què dic, el terra? Tot l’edifici podria esfondrar-se en qualsevol moment! Que Déu ens agafi confessats. —És vostè el president? —Per què ho vol saber? És una carta d’hisenda, oi? M’enfonsaran. Ho sabia! —No, jo només venia a lliurar-li un paquet. —Alerta! Un possible paquet bomba! Déu meu, se m’accelera el pols, el meu cor… ostres, el meu cor… Morirem tots!
… I aquestes van ser les darreres paraules del president honorífic de la *APTP abans que se l’emportés el fatídic infart de miocardi. Des d’aleshores, presos del pànic i turmentats per aquella última sentència condemnatòria, un rere l’altre, van anar caient tots els membres de l’associació. Per la seva banda, ja fa 2 anys que el missatger està en situació de confinament voluntari, amb atacs de pànic constants, que cursen amb vertígens, tremolors i suors nocturnes. *Associació de Persones amb Tendència al Pànic
A Tocat del Bolet hi trobaràs un munt de microrelats, heus aquí una llista:
Literatura. Ficció. Microrelat. El sentit de la vida. El propòsit de la vida.
Avui publiquem un microrelat inspirat en la publicació El sentit de la vida. Així doncs, aquest relat pretén ser una de tantes il·lustracions possibles del contingut abordat en l’esmentat article. Desitgem que us agradi:
🙣 Microrelat: El sentit de la vida 🙡
En Pere era allà dalt, sobre la cornisa. Constatava que el tòpic era cert: les persones semblaven formigues i els cotxes com de joguina. Només volia saltar i posar fi a aquella merda que el podria per dins. Havia estudiat ADE, com el seu pare volia, i després d’un MBA a l’escola de negocis més elitista del país, havia agafat les regnes de l’empresa, com la seva família desitjava. Era el més preparat. Tenia el cotxe que sempre havia somiat, vivia en un dúplex espectacular i estava a punt de prometre’s amb la Sarah (escit amb h final), una noia que havia conegut al club nàutic tot just feia un parell d’anys. I tanmateix sentia la poderosa atracció del buit. Recordava la cançó de The Doors: “This is the end, my only friend, the end…”. Realment frisava per esberlar-se el cap contra l’asfalt com a colofó d’una existència buida i prefabricada que li havia anat traient, de mica en mica, les ganes de viure, la pulsió vital. Feia temps que l’envaïa una tristesa que no aconseguia treure’s de sobre. Ho tenia tot i no tenia res. Estava buit. Havia anat al psicòleg. Després al psiquiatra. Els antidepressius l’ajudaven una mica a suportar aquelles juntes d’accionistes soporíferes i a no acabar escanyant cadascun dels llepaculs que cada dia intentaven entrar en el seu cercle d’amistats, un cercle només sostingut (ell ho sabia, tots ho sabien) per les aparences. La Sarah li havia etzibat, després de l’enèssima enganxada, que estava amargat. Potser era veritat. Ella solia superar les crisis de parella anant a comprar; ell mirant qualsevol cosa per Youtube i procurant adormir-se el més aviat possible. Els antidepressius ajudaven a accelerar el procés. “Serà només un moment”, “Llença-t’hi i tot haurà acabat”, “La teva vida fot fàstic, i ho saps… davant dels altres et pots posar les màscares que vulguis, però tu sol, davant del mirall, no et suportes”. Va fer una passa endavant. Estava decidit. Ho anava a fer… Però tot d’una es va adonar que, quan pensava en ell mateix, ho feia en tercera persona. Com si hi hagués un altre jo extern que l’estigués observant, un altre jo possible… “…O no et tiris… baixa, parla d’una vegada amb aquell indigent del portal del costat de l’edifici d’oficines i pregunta-li per què collons sempre se’l veu tan content, vés a casa, agafa només l’imprescindible (no cal gaire), renuncia a la presidència de l’empresa amb una nota, a les reunions del club nàutic, a les juntes d’accionistes, fot el camp, deixa la Sarah (amb h final)…” … “O no em tiro…” ………. Va desaparèixer sobtadament. A la Sarah li va afectar molt, sobretot per la deshonra. Tant va ser així que no va aparèixer pel club nàutic durant els dos anys següents; però avui té dos fills impecablement vestits d’Armani i Lacoste i està casada amb el flamant director financer d’una coneguda multinacional farmacèutica. Juga al bridge amb les amigues, va al psicòleg i es medica. Diuen que el Pere al final no va saltar, que volta pel món una mica esparracat, fent tasques de voluntariat, un xic curt de pasta, i que va fent, amb alts i baixos, però que és viu i de tant en tant se li dibuixa un gran somriure de satisfacció als llavis. Li agrada el surf, veure postes de sol, observar ocells i ja no es medica.
“Qualsevol semblança amb la realitat és una possibilitat”.
Any 2060
—La fàbrica és impressionant! —Ja veus. Tot automatitzat. Els ordinadors calculen la millor ruta amb intel·ligència artificial, els robots busquen i dipositen els paquets als drons, que els porten a destí en un temps rècord. Si tenim alguna reclamació, se n’encarrega un avatar molt simpàtic i eficient. Si sorgeix qualsevol problema legal, una Intel·ligència Artificial ens assessora…. Mira, fins i tot el logo de l’empresa l’ha fet un robot. Va aprendre a dibuixar quan era una criatura, als 5 minuts d’entrar en funcionament, gràcies a una enorme base de dades que li vam bolcar… —N’hi ha per llogar-hi cadires! —I com porteu la comptabilitat? —…Ho endevines? —No fotis! Amb intel·ligència artificial? —Bingo! A més, tot està automatitzat, amb software de correcció d’errors en temps real. —És increïble! I pensar que abans calien centenars d’operaris… Bé, suposo que teniu un munt d’informàtics treballant-hi. —Mira… la veritat és que la Intel·ligència Artificial va anar aprenent tota sola i ara és capaç de crear un codi que és una autèntica meravella. —Vols dir que ni tan sols teniu programadors? —No. Ja no calen. —Comparat amb abans, t’estalvies un dineral en contractacions, Seguretat Social, indemnitzacions… per no parlar dels conflictes laborals! —Ha ha, no, els treballadors no se’m queixen mai. —El que no entenc són aquests balanços… —Què vols dir? —Tot són pèrdues. Mira: tot números vermells; vaja, que esteu a les portes de fer fallida. —A les portes? T’he dit que les portes són automàtiques? —M’ho suposava… Però escolta, tornem a l’assumpte que ens ocupa. L’empresa té unes pèrdues enormes. Com pot ser això, si la inversió en tecnologia punta ja està amortitzada? —Bé, t’explico: com pots comprovar, els nostres preus són imbatibles, el servei súper eficaç… però no sé què passa, que l’atur està pels núvols. La gent ha anat perdent la feina a un ritme infernal… i ens hem quedat sense clients. T’ho creguis o no, no tenen diners per comprar… —M’ho crec, m’ho crec… —M’ho crec, m’ho crec… —Com? Per què has repetit el que he dit? —Dispensi, no era la meva intenció molestar-lo. —I ara em tractes de vostè…Diga’m una cosa… —L’escolto… —Quants anys fa que ets gerent de l’empresa? —Vuit anys. —I una altra cosa… Quin és el teu record més entrenyable d’infantesa? —Deixi’m pensar… Ah! La vintena línia de codi va estar prou bé… —Ho sabia! Tu també ets un robot! —Sisplau, no em desconnecti! Relat escrit per Chat GPT
Robot dibuixat per Intel·ligència Artificial
Aquest relat està basat en fets reals. Avui ja existeix Intel·ligència Artificial aplicada a la comptabilitat, al disseny, a la cadena logística, als xats, al transport sense conductor… fins i tot a l’assessorament legal! Qui sap si els programadors s’acabaran cavant la seva pròpia tomba i els ordinadors començaran a crear codi. Sembla impossible, però molt ens temem que un dia haurem de modificar aquestes línies perquè ja estarà passant.
De tant en tant anirem fent propostes estrafolàries per si algú les pot agafar al vol i acabar-les d’adobar. Mentrestant, seguiu gaudint dels continguts de Tocat del Bolet, creats per humans 😉
Què són els diners? La gent treballa per aconseguir-ne, pateix penúries perquè no en té, i fins i tot es degrada o mata per aconseguir-ne… però pocs saben del cert què són o d’on venen; és més: realment existeixen?
"Si la gent entengués com funciona el nostre sistema financer, crec que es produiria una revolució abans de demà", Henry Ford.
** Dia 1 **
El Pere m'acaba de demanar que li guardi uns petits estalvis, 1000 €, a la meva caixa forta. Li he dit que sí, però que, si no li fa res, li cobraré uns calerons pel manteniment i les molèsties ocasionades. Ha acceptat ...
** Dia 2 **
L'Òscar, que sempre està sense un duro, m'ha tornat a demanar pasta. Quin baliga-balaga! Aquesta vegada 300€. Sé que tinc els 1000 € del Pere a la caixa forta ... però no són meus. D'altra banda, és cert que, no sé exactament com, l'Òscar és un home de paraula i sempre torna els seus deutes ... Ho consultaré amb el coixí ...
** Dia 3 **
He tingut una gran idea! Li donaré un val a l'Òscar per 300 €. Per si té cap dubte, li enviaré una foto per whatsapp dels 1000€ que tinc a la caixa forta. Així tots sabran que poden passar a recollir aquests bitllets quan vulguin. Mira tu que bé!
Però que no s'acostumi: li cobraré una comissió del 10%, i si no me'ls torna, em quedo la seva bici. Ho anomenaré "aval".
** Dia 4 **
Com que no té ningú més a qui recórrer, l'Òscar accedeix a les meves condicions.
** Dia 5 **
Vés per on! Sembla que s'ha escampat: 8 amics de l'Òscar m'han trucat per demanar-me diferents quantitats: uns 100 €, altres 300 € i un parell, 500 €. Ostres, ostres! I ara què? Fer el mateix que amb l'Òscar amb tots, seria temerari i immoral. No tinc els diners. I el que hi ha a la caixa forta... Ni tan sols és meu! Però és d'allò més temptador... Ho consultaré amb el coixí.
** Dia 6 **
He decidit fer-ho. A sac! Els he enviat vals per l'import que em demana cada un i amb la foto del contingut de la caixa forta per què el puguin ensenyar ... M'ensumo que si aquesta anada d'olla es normalitza, arribarà un moment en què la gent ja ni es molestarà a comprovar que realment tinc els fons. Els he afegit interessos que hauran de retornar-me juntament amb l'import principal que els he donat ... A més, amb aquest artifici, fent vals per diners que no tinc però que han de retornar-me amb diners reals i interessos, m'he adonat que els diners se'm multipliquen com per art de màgia! Això passa cada vegada que obro un compte nou per què em tornin els suposats diners que he deixat amb diners reals més interessos. I si no, m'apodero de les seves coses. Els les embargo i llestos. Ja s'ho faran. Si es resisteixen, els puc manar el pinxo del 3r2ª, que per 100 eurets de no-res, fa feinetes molt fines... La veritat és que el xaval acolloneix. Fent números, encara que només recuperi la meitat, surt a compte. En fi, espero no haver d'arribar a aquests extrems. Però si cal fer-ho, es fa i tal dia farà un any.
** Dia 7 **
Mare de Déu! Això funciona que t'hi cagues… Brutal! Els estic deixant diners que no tinc, i que ni tan sols existeixen, a canvi de diners reals més un interès… o directament dels seus béns més preuats. Miris com t'ho miris, és que sempre guanyo! A més, amb tants diners m'ha estat fàcil fer amics en les altes esferes. Ara sé que tots acabaran pagant, tant si es vol com si no es vol… I si em passa alguna cosa per arriscar els diners dels altres d'una manera tan imprudent, ja m'han dit que em donaran un cop de mà, vaja, que em rescatar. Que bé que es dorm! Que sí, que diuen que n'hi ha que pateixen perquè els hem fet fora de casa per allò de l'aval, però què hi farem! Si no vols pols, no vagis a l'era.
I res més … Us deixo que vaig a posar un cartellet molt bonic amb gent somrient a la nova oficina per animar els conciutans a demanar-me més diners. Ja sabeu… Cal tenir cura de la imatge.
** Passats uns mesos **
M'he forrat! És cert, he deixat uns quants cadàvers pel camí, però, què vols? són inconvenients de l'ofici. Sóc incommensurablement ric! Aquest invent és més poderós del que mai havia arribat a imaginar. I tinc a tots els que remenen les cireres a favor meu: legisladors, jutges, forces de l'ordre... I això sé el que significa: puc esclavizar-te. Mentre els meus amics de dalt em protegeixin, ningú s'atrevirà a descobrir-me. De fet, ara que no em senten… I si els esclavitzo a tots ells, també?
Relats breus en català > Fake, xarxes socials, like , followers
Món Fake
Diuen que va caure pel penya-segat perquè, just en aquell moment, es va enfadar amb els falsos followers per no haver-li fet cap like ni compartit una publicació on fingia estar a l’Amazones… tot i que de fet estava al Montseny. Sort que el penya-segat era fake, també. Diuen que al seu funeral fingit no s’hi va presentar cap follower. Es veu que va obrir un nou perfil amb 30000 seguidors falsos que va comprar a algun desconegut de la Deep web. Avui s’ha mirat al mirall i no ha vist cap reflex. Sembla que ha deixat d’existir.
Relats * Relats breus en català * Contes curts * Literatura * Ficció
Relats * Relats breus en català * Contes curts * Literatura * Ficció Llegir 10 microrelats de 4 paraulesper cagar-se de por o pixarse de riure Llegir el relat Déu existeix ★ ★ ★ ★ Per fi la prova irrefutable de l’existència de Déu. Llegir el relat breu La resistència anti Big Data ★ ★ ★ ★ ★ Distòpia en un món on tothom ha cedit les seves dades. Llegir els microrelats Virus letal i Coronavirus ★ ★ ★ ★ ★ Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Llegir el microrelat El suïcidi de Maslow ★ ★ ★ ★ ★ Salt al buit des de dalt de la piràmide de Maslow. Llegir el microrelat Vampirs ★ ★ ★ ★ Uns personatges incompresos. Llegir el microrelat Barcelona, parc temàtic ★ ★ ★ ★ La BCN venuda al turisme. Llegir el microrelat Una nova vida ★ ★ ★ ★ ★ I tot per no quedar malament! Llegir el microrelat Tribu nord-americana ★ ★ ★ A l’altra banda del riu… Llegir el microrelat L’ecosistema del doctor Fawler ★ ★ ★ Quin tros de porc! Llegir el microrelat Relat quàntic ★ ★ ★ ★ ★ El comportament de les partícules subatòmiques és imprevisible. Llegir el microrelat Inconcebible ★ ★ ★ ★ ★ El buit absolut. Llegir microrelat Paradoxa Temporal ★★ Vés per on!
Conte tragicòmic
Va néixer un bebè i pocs minuts després va començar a parlar: — Jo he nascut per a viure només quatre dies. La meva mare morirà en sis dies, i el meu pare morirà en 15 dies… Tots dos patiran moltíssim dolor, però jo me n’aniré plàcidament… …Petit però malparit! Passats quatre dies el nadó va passar a millor vida mentre dormia. Al cap de sis dies, la mare va sucumbir enmig d’un gran patiment. …Tot plegat, un daltabaix. El pare va embogir, perquè el següent seria ell. Va vendre tot el que tenia i va gastar-se tot el diner. Quinze dies més tard, va morir el veí.
10 microrelats de por per pixar-se de por… o per cagar-se de riure?… O era a l’inrevés? Tant se val, aquest és el repte: fes el teu i deixa’l a comentaris.
Llegir el relat Déu existeix ★ ★ ★ ★ Per fi la prova irrefutable de l’existència de Déu.
Llegir el relat breu La resistència anti Big Data ★ ★ ★ ★ ★ Distopia en un món on tothom ha cedit les seves dades.
Llegir els microrelats Virus letal i Coronavirus ★ ★ ★ ★ ★ Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
Llegir el microrelat El suïcidi de Maslow ★ ★ ★ ★ ★ Salt al buit des de dalt de la piràmide de Maslow.
Llegir el microrelat Vampirs ★ ★ ★ ★ Uns personatges incompresos.
—Déu existeix. —Com pots estar-ne tan segur? —Perquè hi crec amb tanta fe, que per mi no hi ha cap dubte de que és real. —I en quin Déu o Deesa creus? N’hi ha un munt! Per triar i remenar: Apol·lo, Afrodita, Ares, Hades, Júpiter, Neptú, Osiris, Thor… —A tu què et sembla? —Ja… —I què passa amb les altres deïtats? Si jo crec en Bacus, el Déu del vi, de la rauxa, les festes i les orgies; si hi crec fermament i de tot cor, llavors existeix? —Si la teva fe és prou forta, la meva resposta és “sí”. —Però a veure, això és absurd: què passa si et mors i llavors resulta que no hi ha res, tret de carn en descomposició. Vull dir, ni les neurones fan sinapsi, ni el cervell és capaç d’elaborar cap pensament, ni el cadàver d’experimentar cap sensació. —Si fos així, que no ho és, llavors no te n’adonaries, i si en vida has tingut una fe prou forta, llavors per a tu haurà estat autèntic durant la teva existència conscient. Per tant ha estat una realitat. I si ens reunim amb Déu quan morim —de la qual cosa no en tinc cap dubte— llavors, voilà!, ja tens la resposta. —Mira, ets el creient més eloqüent que he conegut mai. Després d’aquesta conversa em lliuro a Dionís, a qui, devotament, retré culte la resta dels meus dies. Pel que fa als del teu credo, el senyor sigui amb vosaltres. —I amb el vostre esperit!
—Per cert, tindré dret a exempcions fiscals, privilegis i protecció de l’Estat? —No.
Dionís (també conegut com a Bacus), Déu del vi, del teatre, de la rauxa i de les festes, banquets i orgies.
Aquest és un relat fictici. Qualsevol coincidència amb la realitat és pura coincidència.
Tocat del bolet és un bloc profundament compromès amb la protecció, la defensa i la difusió dels drets fonamentals, molt especialment el de llibertat d’expressió i d’opinió, reconeguts com a drets humans en l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans i respectada en els països democràtics.
Relat breu de ficció. Big Data. Blockchain. Qualsevol semblança amb la realitat és simple coincidència.
La resistència anti Big Data
—On sóc? Qui sou vosaltres? Què voleu? On és el meu mòbil? M’heu drogat? Què collons està passant? —Alguna pregunta més? Tranquil. Encara no n’ets conscient, però sabem per les dades biomètriques que hem interceptat, que dubtes. I si dubtes, ets dels nostres. Si dubtes, existeixes. —Què t’empatolles? Què és aquesta cambra? Auxili! —Quan et tranquil·litzis, t’explicaré per què ets aquí.
Al cap d’una estona…
—D’acord. Ja estic més tranquil. —Ja ho sabem. No cal que ens ho diguis. Hem piratejat les teves dades biomètriques.
—Què collons has dit?!
—Volies saber com has arribat fins aquí, oi? Te’n faré cinc cèntims: La crisi sanitària va ser molt greu. Tothom semblava en estat de xoc. Van dir que era necessari, per raons de salut pública, i ens van posar una aplicació al mòbil. Només l’activàvem si volíem. Semblava raonable. Més tard, amb el primer rebrot, molts els van cedir les dades. Al tercer rebrot, els governs, junt amb les grans corporacions, la van activar sense demanar permís. A partir d’aleshores van saber què llegíem, què miràvem, què ens agradava i què detestàvem, amb qui ens creuàvem quan anàvem a passejar, on anàvem, amb qui parlàvem, en què créiem… Més tard, amb la nova crisi, ens van demanar les dades biomètriques i van acabar d’importar el sistema xinès del “bon ciutadà”. Estàvem confosos i espantats. Així doncs, els vam cedir la nostra mateixa essència. Els qui intentaven protegir les seves dades van ser titllats de mals ciutadans primer i acusats de terroristes perillosos, després. La informació és poder. I el poder és molt llaminer. Llavors van saber, en temps real, el nostre estat de salut, el nostre estat d’ànim, a qui estimàvem, a qui odiàvem, de qui estàvem enamorats, què ens posava més, quines eren les nostres perversions més inconfesables… Sabien perfectament quines imatges mostrar-nos per aconseguir adhesions incondicionals a les seves mesures dràstiques, com fer-nos por, com donar-nos esperances, com fer-nos odiar els que ells anomenaven “terroristes”… De fet, podien anticipar perfectament qualsevol reacció. Els humans es van veure reduïts a una massa tan previsible com manipulable. De sobte érem més manejables que un ramat d’ovelles. Malgrat que intel·lectuals com Yuval Noah Harari o Naomi Klein ens havien advertit, la gent, acrítica, va anar cedint tota la seva intimitat fins a l’última engruna d’informació personal a canvi d’una suposada seguretat.
Mira, com t’ho diria?… Fora vius en un món d’ombres, d’emocions prefabricades, d’ideologies limitants… fins i tot el que anomenen “art subversiu” està prèviament decidit perquè encaixi perfectament en l’arquitectura del que un dia van anomenar la “nova normalitat”. Però uns quants, malgrat l’estigma de “mal ciutadà” o de “terrorista”, hem decidit trencar les cadenes i alliberar el món…
—Molt bé. —aplaudint sarcàsticament—. De puta mare, tot plegat! Esteu com una cabra. Felicitats. Ja me’n puc anar?
—No. Com tots els altres, et retindrem una setmana i et mostrarem tot el que t’han fet des de que vas néixer. Després podràs decidir si quedar-te o anar-te’n.
—Però què collons dieu? És algun programa de càmara oculta o què?
Silenci
— Merda! Ostia! D’acord… I la meva dona? Bé li he de dir alguna cosa, no? Deu estar preocupada…
—La teva dona!—. El segrestador fa un somriure sardònic—. Encara et penses que l’has escollit tu, oi? Com et deia, tot i que encara no n’ets conscient, hem detectat que tens un pensament alternatiu. Aquesta és la raó per la qual t’hem dut aquí. De fet, t’hem salvat. T’hem capturat abans que les forces de l’ordre et detinguessin per pressumpte terrorista (detenció preventiva, ara en diuen). De fet a la pantalla pots veure com la teva dona els està ajudant a trobar-te. Pensa que fa el correcte.
—Almenys diga’m on collons sóc i què voleu de mi !
—Ets en una cambra especial anti ones wifi. Aquests són els teus nous companys… Treballem anònimament a través d’una xarxa encriptada, distribuïda i descentralitzada. Prenem les decisions mitjançant mecanismes de consens. Som la resistència anti Big Data. Tots titllats de “mals ciutadans” i “pressumptes terroristes”, exactament com tu, ara mateix. Et necessitem perquè ets una peça clau per fer col·lapsar l’algorisme del “bon ciutadà”.
—Aneu d’anti-sistemes i esteu fent servir el Big Data, exactament com els que afirmeu voler combatre!
—Ho veus? Aquest és el tipus de bucle que ens cal per fer caure el sistema!
—Ostia! Putos pirats! Però per què m’ha de passar a mi, això!? Es pot saber ja on sóc?
Encara no et puc dir on ets, excepte que aquí és on comença la revolució.
La propietat intel·lectual d’aquest relat pertany a tocatdelbolet.cat
