Quin és el sentit de la vida?
Si has arribat fins aquesta publicació és probablement perquè t’has fet una de les preguntes més fonamentals de la nostra existència: quin sentit té la vida?
És un dubte que, al contrari dels altres éssers vius del planeta terra, als humans ens obsessiona: té sentit la vida? Té sentit la meva vida? O fins i tot… realment cal que tingui sentit la vida?
Aquí, per vida, ens referirem a la vida humana, amb tota la seva dimensió orgànica, moral, filosòfica i ètica.
El nostre propòsit és donar una resposta universalment vàlida, d’una manera comprensible, pràctica i amb un llenguatge planer. Grans filòsofs i pensadors com Epicur, els hedonistes, els estoics,els existencialistes, Nietzsche, els nihilistes, Bertrand Russell, Erich Fromm, el Tao… i religions monoteistes i politeistes han ofert les seves propostes magistrals al llarg del temps. Però en aquesta publicació, volem donar una explicació clara, d’aplicació pràctica, i que pugui ser vàlida per a tothom.
Quan som conscients de si la nostra vida ha tingut sentit?
Considerem que el moment clau, quan davant la pregunta “La meva vida ha tingut sentit?”, tenim més clarividència, és en l’últim tram de la nostra existència, quan som a punt de creuar la línia que separa la vida de la mort i, de sobte, en som plenament conscients. És llavors que, quan mirem enrere, sabem si hem viscut d’acord amb la nostra naturalesa, si aquesta única vida que hem tingut al planeta Terra, l’hem viscut d’acord amb la nostra manera de ser, els nostres anhels, la nostra pulsió vital; o l’hem viscut en fals, tot interpretant el paper que l’entorn, o la pressió social, esperava —o ens pensàvem que esperava— de nosaltres.
Doncs bé, és essencial fer-se aquesta reflexió abans d’arribar a aquest tram final (on es manifesta amb tota la seva contundència) i esperem que aquesta publicació hi pugui contribuir una mica.
Què hem de fer per a que la nostra vida tingui sentit?
No es tracta necessàriament de fer grans coses: ni d’escriure cap best seller, ni de plantar un arbre, ni de tenir fills, ni de passar a la història com un heroi o una heroïna (que també podria ser el cas si és al que ens empeny la nostra essència). Si la nostra naturalesa és la de cercar la tranquil·litat i l’harmonia, i hem viscut una vida plàcida, estable i sense conflictes ni grans ensurts, la nostra vida haurà tingut sentit; si, en canvi, la nostra pulsió vital és experimentar aventures, assumir riscs, o viure en un flux d’adrenalina constant, i així hem viscut —fins i tot si no hem durat gaires anys—, la nostra existència ha tingut sentit; si el que ens fa sentir bé és donar-nos als altres i ens hem dedicat a cuidar o ajudar tantes persones com hem pogut, aquesta ha estat una vida amb sentit. Aquest últim tipus de pulsió vital, a més a més, té un efecte en la millora de la societat i en la felicitat de les persones que és molt d’agrair.
Viure una vida que contradigui la nostra naturalesa, els nostres anhels, les nostres pulsions vitals, és viure una vida en fals, una mena de mort en vida; una tragèdia que, quan hom se n’adona, sovint és massa tard.
Com podem saber com volem viure la vida?
Viktor E. Frankl deia que el sentit de la vida és donar un sentit a la vida, però és clar, no és tan senzill saber què es vol a la vida. De vegades, en un món tan summament complex, ens perdem en un laberint i sembla gairebé impossible… però vejam, fem el següent exercici: davant dels altres podem posar-nos mil i una màscares, però tot sols, davant del mirall, no solem ser hipòcrites amb nosaltres mateixos (cert, ens podem autoenganyar, però en el fons en som conscients). Sabem perfectament en quines situacions ens sentim bé i en quines no, què ens agrada fer i què no ens agrada gens. Doncs bé: escrivim totes aquelles situacions/activitats/aspectes que no ens agraden. Després, com en els antics revelats de fotografies, si tenim el negatiu, és molt més fàcil treure’n el positiu; és a dir, la fotografia del que sí volem de la vida, aquella situació que ens durà a viure una vida amb sentit. Si tenim la fotografia en negatiu de tot allò que no ens agrada, després la veritat ens serà revelada: si no gaudim d’estar sols a casa, potser hauríem de fer una família i tenir fills; si ens avorrim fàcilment, potser necessitem una feina trepidant, en la que haguem de fer diferents tasques; si no podem aguantar la idea d’estar tancats en una oficina executant ordres mecàniques, potser hem de ser valents/es i sortir a descobrir món (si pot ser, una mica més ben preparats que en Christopher Johnson McCandless, sobre el qui es va fer el llibre i la pel·lícula Into the wild, i un personatge que aquí respectem profundament); si no ens agrada gens la incertesa, i ens fa patir, llavors potser hauríem justament de buscar una feina estable, contractar una hipoteca a interès fix i tranquil·litat i bons aliments. En tot cas, la vida no sentida és un desert inert, la mort en vida; la vida sentida és un oasi ple de vegetació, aigua fresca i d’arbres que ens donen els fruits més saborosos.
Cal tenir un propòsit a la vida?
Hi ha una frase molt famosa que diu “The purpose of life is a life of purpose” (que es pot traduir com “El propòsit de la vida és tenir una vida amb propòsit”, entenent propòsit com un objectiu o meta que hom es marca). Tal com ho veiem, tenir un propòsit a la vida ajuda, sempre que aquest propòsit estigui alineat amb la teva pulsió vital i els teus valors. És el motor que mou moltes persones i dóna sentit a les seves vides. Però, es pot viure un vida amb sentit sense tenir un propòsit? Nosaltres —potser això us sorprendrà— pensem que sí. Per a molts, trobar un propòsit a la seva existència en un món tan complex, es converteix en un laberint del qual mai poden sortir; però una vida contemplativa, en la qual hom es deixi endur; o una vida sense una ruta marcada, el principal al·licient de la qual sigui precisament que cada dia et sorprengui, que cada dia sigui diferent, pot ser una vida viscuda amb molt de sentit sempre que encaixi amb la pulsió vital del qui la viu.
La por, la nostra enemiga implacable
La por és la nostra més gran enemiga, una sabotejadora contumaç pròdiga en excuses i sempre disposada a no deixar-nos viure en plenitud. Sempre es pot recórrer al ‘i si passa això’, ‘i si passa allò altre’, ‘i si ho perdem tot’, ‘i si prenc mal’… Bé, el màxim perill és que, per no atrevir-nos a viure d’acord amb la nostra naturalesa, perdem (malbaratem) la vida. Sempre hi haurà excuses per no fer el que ens demana l’ànima, però sempre hi haurà gent com Albert Casals i Serradó, que va fer la volta al món amb cadira de rodes, que s’encarregarà de demostrar que no hi ha res impossible. No deixem que les creences autolimitadores ens arruïnin la vida. No visquem una vida en minúscules. Atrevim-nos a treure el màxim partit a la nostra existència.
El més gran error és tenir por a equivocar-se
Oscar Wilde deia que ‘Allò del que hom mai es penedeix, és dels seus errors’. Perseguir una vida plena, alineada amb els teus valors, amb la teva naturalesa, mereix tots i cadascun dels errors que puguis cometre, sempre que no perjudiquis la vida dels altres (perquè la teva llibertat acaba on comença, amb igual legitimitat, la dels altres). Per tant, no hem de témer cometre errors si anem en la direcció que ens hem marcat; el que sí hem de témer és no fer res per por a cometre errors, ja que aquest, paradoxalment, és el més gran error de tots. Molts es queden paralitzats, posterguen projectes vitals que els fan il·lusió per temor, mentre la vida passa. Cal trobar la manera de combatre aquesta basarda que ens impedeix desenvolupar-nos d’acord amb la nostra naturalesa.
I què faig, ara?
Fes aquest exercici d’introspecció total i sincera: seu davant del mirall. Agafa un full de paper i un bolígraf. Fes una línia vertical que separi la plana en dos. Pensa en totes aquelles situacions i aspectes que no t’agraden (tal com raja; sigues tu mateix/a; no hi ha ningú més; no has de quedar bé amb ningú, has de ser cruament sincer/a). Escriu-los a la part esquerra del paper. Dedica-li temps. És molt important. Si cal, tot un dia. Un cop hagis acabat, escriu a la part de la dreta el contrari d’aquest aspecte que has apuntat a la part esquerra (per exemple, si odies el soroll, ho escrius a l’esquerra; a la dreta hi posaràs ‘silenci’). Al final tindràs a la dreta la fotografia en color a partir del negatiu. És important que aquest exercici tan senzill —però alhora tan transcendental— el facis en un moment de tranquil·litat, tot mantenint a un mínim les interferències de tipus anímic. A partir d’aquí, cada dia fes coses i pren decisions que t’acostin a cada un d’aquests punts de la dreta, i vés evitant tan com puguis les situacions que es troben a l’esquerra. No cal fer-ho tot de cop. De mica en mica t’hi aniràs acostant… fins que un dia, malgrat tots els problemes inherents a l’existència humana, com per art de màgia, et sentiràs bé, alegre, perquè en el fons sabràs que estàs vivint una vida plena de sentit. Una vida no de cara enfora, sinó de cara endins.
Cal que tingui sentit la vida?
I si la vida no té sentit? És un drama? Una tragèdia? El filòsof E.M. Cioran deia que ‘El fet de que la vida no tingui cap sentit és potser l’única raó per viure’. Pels cínics*, la felicitat és ser bona persona, lliure o tenir autosuficiència, tot eliminant la dependència a alguna cosa o a algú, com la societat o l’economia i actuar de manera lliure sense basar els seus pensaments en alguna cosa o algú.
Albert Camus, el genial escriptor francès, ho tenia molt clar: la vida no té cap sentit. A aquesta teoria filosòfica ell mateix la va definir com “absurdista” i la va desenvolupar a fons en obres com L‘Estranger i L’home rebel, però sobretot en El mite de Sísif. Altres pensadors com Jean-Paul Sartre o Arthur Schopenhauer, i dramaturgs com Samuel Becket, cadascun a la seva manera, també han aprofundit en la línia de la manca de sentit.
*Es denomina escola cínica a la fundada en l’Antiga Grècia durant la segona meitat del segle IV a. C. El grec Antístenes va ser el seu fundador i Diògenes de Sinope un dels seus filòsofs més reconeguts i representatius de la seva època
Però el cas és que els humans tenim una necessitat gairebé innata de dotar la vida de sentit, i si percebem que no en té, ens afecta una mena d’horror vacui (por al buit) i el busquem en la filosofia, la religió o l’espiritualitat. Però en aquesta publicació no tanquem la porta al fet de que una vida sense un sentit transcendental pugui ser plenament viscuda. Potser en parlarem més endavant.
Conclusió
Abans de res, és important llegir tot l’article per entendre aquesta conclusió en tota la seva dimensió. El cas és que el sentit de la vida rau en menar una vida alineada amb la nostra naturalesa, la nostra pulsió vital i els nostres valors. Cal ser genuïns en aquest sentit, al marge dels condicionaments i de les pressions externes. Hem de ser honestos amb nosaltres mateixos. Si ens costa visualitzar el tipus de vida que més ens escau, tenir clar com no volem viure —molt més fàcil—, ens ajudarà a saber quina mena de vida encaixarà més amb la nostra naturalesa. Si aconseguim menar una vida que encaixi amb la nostra naturalesa, podrem dir, abans de creuar la línia que separa la vida de la mort, que la nostra vida haurà tingut sentit. Si hem assolit aquest estadi (tinguem l’edat que tinguem), ens en podrem anar en pau i amb un somriure, amb la tranquil·litat d’esperit que dóna haver-se atrevit a viure la VIDA EN MAJÚSCULES.
Si t’ha agradat aquest article sobre el sentit de la vida, potser t’agradarà:
Esperem que aquesta publicació t’hagi servit o ajudat. Si vols dir-hi la teva, pots fer-ho a la secció de comentaris, més avall; si creus que pot ajudar algú que coneixes, comparteix-la. Moltes gràcies per visitar TDB!