Microrelat: el sentit de la vida

Literatura. Ficció. Microrelat. El sentit de la vida. El propòsit de la vida.

Avui publiquem un microrelat inspirat en la publicació El sentit de la vida. Així doncs, aquest relat pretén ser una de tantes il·lustracions possibles del contingut abordat en l’esmentat article. Desitgem que us agradi:

🙣 Microrelat: El sentit de la vida 🙡

En Pere era allà dalt, sobre la cornisa. Constatava que el tòpic era cert: les persones semblaven formigues i els cotxes com de joguina. Només volia saltar i posar fi a aquella merda que el podria per dins.
Havia estudiat ADE, com el seu pare volia, i després d’un MBA a l’escola de negocis més elitista del país, havia agafat les regnes de l’empresa, com la seva família desitjava. Era el més preparat. Tenia el cotxe que sempre havia somiat, vivia en un dúplex espectacular i estava a punt de prometre’s amb la Sarah (escit amb h final), una noia que havia conegut al club nàutic tot just feia un parell d’anys. I tanmateix sentia la poderosa atracció del buit. Recordava la cançó de The Doors: “This is the end, my only friend, the end…”. Realment frisava per esberlar-se el cap contra l’asfalt com a colofó d’una existència buida i prefabricada que li havia anat traient, de mica en mica, les ganes de viure, la pulsió vital.
Feia temps que l’envaïa una tristesa que no aconseguia treure’s de sobre. Ho tenia tot i no tenia res. Estava buit. Havia anat al psicòleg. Després al psiquiatra. Els antidepressius l’ajudaven una mica a suportar aquelles juntes d’accionistes soporíferes i a no acabar escanyant cadascun dels llepaculs que cada dia intentaven entrar en el seu cercle d’amistats, un cercle només sostingut (ell ho sabia, tots ho sabien) per les aparences.
La Sarah li havia etzibat, després de l’enèssima enganxada, que estava amargat. Potser era veritat. Ella solia superar les crisis de parella anant a comprar; ell mirant qualsevol cosa per Youtube i procurant adormir-se el més aviat possible. Els antidepressius ajudaven a accelerar el procés.
“Serà només un moment”, “Llença-t’hi i tot haurà acabat”, “La teva vida fot fàstic, i ho saps… davant dels altres et pots posar les màscares que vulguis, però tu sol, davant del mirall, no et suportes”.
Va fer una passa endavant. Estava decidit. Ho anava a fer…
Però tot d’una es va adonar que, quan pensava en ell mateix, ho feia en tercera persona. Com si hi hagués un altre jo extern que l’estigués observant, un altre jo possible…
“…O no et tiris… baixa, parla d’una vegada amb aquell indigent del portal del costat de l’edifici d’oficines i pregunta-li per què collons sempre se’l veu tan content, vés a casa, agafa només l’imprescindible (no cal gaire), renuncia a la presidència de l’empresa amb una nota, a les reunions del club nàutic, a les juntes d’accionistes, fot el camp, deixa la Sarah (amb h final)…”
… “O no em tiro…”
……….
Va desaparèixer sobtadament. A la Sarah li va afectar molt, sobretot per la deshonra. Tant va ser així que no va aparèixer pel club nàutic durant els dos anys següents; però avui té dos fills impecablement vestits d’Armani i Lacoste i està casada amb el flamant director financer d’una coneguda multinacional farmacèutica. Juga al bridge amb les amigues, va al psicòleg i es medica.
Diuen que el Pere al final no va saltar, que volta pel món una mica esparracat, fent tasques de voluntariat, un xic curt de pasta, i que va fent, amb alts i baixos, però que és viu i de tant en tant se li dibuixa un gran somriure de satisfacció als llavis. Li agrada el surf, veure postes de sol, observar ocells i ja no es medica.

Llegir l’article “El sentit de la vida”:

📖Altres microrelats: Cataclisma laboral, Com es crea el diner?, La resistència anti Big Data,  Virus letal i Coronavirus, El suïcidi de Maslow , Vampirs,  Barcelona, parc temàtic, Una nova vidaL’ecosistema del doctor Fawler, Relat quàntic, Inconcebible,  Paradoxa Temporal 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *