En David ens ha demanat si li podem fer difusió del seu joc. Es pot jugar amb ordinador i al mòbil amb una APP i és totalment gratuït. Nosaltres hi hem jugat i ens ha agradat molt. Aquesta és la presentació que ens ha escrit:
Cada dia, una paraula amagada. Cinc pistes per trobar-la. Com menys en gastis, millor.
Això ésTROBA. Un joc de dos minuts que et fa pensar en català i que enganxa més del que sembla.
Les pistes no són definicions de diccionari, són català de debò: frases fetes, dites i expressions de tota la vida, on falta sempre la mateixa paraula. La primera és la més enigmàtica, gairebé un parany; les següents et van acostant, fins que l’última gairebé t’ho posa a la mà. I aquí ve el repte: trobar la paraula utilitzant el menor nombre de pistes.
Normalment és un repte al dia, una paraula nova cada 24 hores. Però si en vols més, pots guanyar vides compartint el joc i desbloquejar puzles de dies anteriors en el calendari, per recuperar els que se’t van escapar. I, ja que hi ets, fixa’t bé en la pantalla: alguns racons amaguen sorpreses.
TROBA és gratuït, no demana cap registre i es juga al navegador. Si t’enganxa, te’l pots instal·lar al mòbil com una app, que trobaràs a la mateixa web.
I per què un joc així? Perquè el català és ple d’expressions que cada cop diem menys. Frases fetes, dites, maneres de dir que donen color a la llengua i que de mica en mica anem oblidant. TROBA les torna a posar al centre: cada partida és una excusa per recordar que “no dir ni piu”, “fer cara de pomes agres” o “tocar el dos” són un tresor que val la pena no deixar perdre.
És un projecte petit i nou, però ja té els seus jugadors fidels que hi tornen cada dia. I aquesta és la millor recompensa: saber que el joc enganxa. Fet amb il·lusió, amb una idea senzilla al darrere: que jugar en català també sigui divertit. I si t’agrada, la millor manera d’ajudar-lo és la més vella del món: jugar-hi cada dia i passar-lo a algú altre.
Són aquells personatges que s’escapen quan els fas cas i que, quan els ignores, apareixen misteriosament sobre el teclat de l’ordinador, el llibre que estàs llegint o just davant de la pantalla del televisor. Els que ho volen tot perrrrrfecte: la temperatura ideal, el coixí adequat, la llauna exacta i la porta oberta… però també tancada. Si estaves pensant en un gat hidràulic, t’hi acostes, però no. És més senzill (no li busquis tres pèls al gat, perquè segurament en trobaràs milers). Parlem d’aquells felins que adoraven els antics egipcis, que han inspirat personatges tan famosos com Tom, Garfield o el gat d’en Peric. Els mateixos que viuen convençuts que la casa és seva, que tu ets el seu personal de servei i que internet es va inventar exclusivament per compartir vídeos de les seves entremaliadures. Aquells experts en física quàntica capaços de ser dins i fora d’una capsa alhora, mestres de les migdiades olímpiques i únics animals que poden mirar-te fixament durant cinc minuts… només per decidir que el millor lloc per seure és exactament damunt del que estaves fent. 😸
Avui retem un homenatge en la nostra seeció d’acudits a aquests petits grans felins que ens alegren la vida. Doncs, apa, som-hi! 🐈
— El meu fill es nega a menjar peix. Amb què puc reemplaçar-ho? — Amb un gat. Als gats els encanta menjar peix.
◆◆ – Explica’m coses de tu, vull conèixer els teus secrets. – Quan em vaig fer la vasectomia em vaig afaitar les pilotes i se’m van quedar com un gat egipci. – O millor mantinguem el misteri…
Per què els gats són tan bons als videojocs? Perquè tenen set vides!
Quin és el color preferit dels gats? El porrrpre 🐈
«Si els animals poguessin parlar, el gos seria un company despistat i franc; però el gat tindria la rara gràcia de no dir mai una paraula de més.» — Mark Twain
He anat a un festival therian i només eren quatre gats.
Per què els gats no fan cua? Perquè ja en porten una incorporada.
La besàvia: 8 fills L’àvia: 5 fills La mare: 3 fills Jo: un gat El gat: castrat.
Quan et porten la pizza i no vols que el gat s’escapi per la porta
Quin és l’esport preferit dels gats? El salt de sofà.
«Els gats estan destinats a ensenyar-nos que no tot a la natura té un propòsit.» ― Garrison Keillor
Com es diu un gat molt elegant? Un miaurquès.
«He viscut amb diversos mestres zen, tots ells gats.» ― Eckhart Tolle
Quin és el menjar preferit d’un gat informàtic? Els ratolins… sense cable.
«No intentis mai ser més tossut que un gat.» ― Robert A. Heinlein, Temps suficient per a l’amor
La mestra diu al seu alumne: — Jules! T’he dit que dibuixis el teu animal preferit, i no has fet res! I en Jules contesta: — Sí que ho he fet! He dibuixat un gat negre en una nit fosca
Què li diu un gat a un altre? “Miaula’m després.” 🐈
—Soc expert en totes les operacions matemàtiques. —Vejam, quina és la més difícil? —Gat x llebre.
Un antiquari, tot passejant pels voltants de Torredembarra veu una casa de pagès davant de la qual hi ha un gatet, bevent llet en un bol de terrissa que reconeix immediatament com una gran joia de l’època romana. Dissimulant el seu entusiasme li diu al pagès: – Oh, quin gatet més bonic, n’estic enamorat! me’l podria vendre? – Jo també l’estimo molt però per 200 euros se’l podrà quedar. L’antiquari agafa el gatet, paga els 200 euros i afegeix com si tal cosa: – També em quedaré el seu bol perquè no se senti tan fora de lloc – Ah no, de cap manera! El bol es queda aquí. Gràcies a ell ja he venut 15 gats aquesta setmana!
«Els gats només toleraran els humans fins que algú inventi un obridor de llaunes que es pugui fer servir amb la pota.» ― Terry Pratchett
*****
Aquest són una mica complicats (no són per tots els públics…) Acudits sobre el gat d’Schrodinger (física quàntica)
Extra extra! La curiositat pot haver matat el gat d’Schrodinger!
Es busca gat d’Schrodinger, viu i mort.
Schrodinger va dur el seu gat a la clínica d’animals. Al cap d’una estona, el veterinari va sortir i va dir: tinc bones i males notícies.
Què tenen en comú el gat d’Schrodinger i Kim Jong-Un? Que tots dos estan morts fins que no els veus.
***
Vés a saber si els gats tenen una internet secreta plena d’humans que fan cucades intentant obrir cel·lofà o engegant cotxes…
Com anomenes un gat que viu en un iglú? Un esquimiau.
«M’agraden els porcs. Els gossos ens admiren. Els gats ens menyspreen. Els porcs ens tracten com a iguals.» ― Winston S. Churchill
Vaig disfressar el meu gos de gat per Carnestoltes. Ara quan el crido, no ve.
La cançó “Baixant de la font del gat”, també coneguda popularment com “Marieta de l’ull viu”, és una de les peces més emblemàtiques del cançoner català.
Segur que et sona: la cançó “Baixant de la font del gat”, també coneguda popularment com “Marieta de l’ull viu”, és una de les peces més emblemàtiques del cançoner català. Amb una melodia enganxosa i una lletra plena de picardia, ha travessat generacions fins a convertir-se en un símbol cultural profundament arrelat a Barcelona i a tot el país. La seva història combina tradició oral, transformació musical i un fort vincle amb un espai físic concret: la Font del Gat, a Montjuïc.
Introducció i orígens
Els primers passos d’aquesta cançó es troben en la tradició popular. Originàriament, es tractava d’una corranda, una tonada senzilla que es transmetia oralment i que era fàcil de memoritzar i cantar en grup. Aquest tipus de composicions eren habituals en contextos festius i socials, especialment entre les classes populars. La melodia, per tant, no neix com una obra culta sinó com una expressió espontània del poble.
El salt definitiu cap a la popularitat va arribar quan el compositor Enric Morera, una figura clau del modernisme musical català, la va adaptar en forma de sardana entre els anys 1926 i 1927. La lletra va ser fixada per Antoni Vives i Batlle, contribuint a donar-li una estructura més definida i duradora. Aquesta adaptació va permetre que la peça entrés en circuits més formals i arribés a un públic encara més ampli.
El context de l’època també va jugar un paper fonamental. Barcelona vivia un moment d’efervescència cultural, especialment al Paral·lel, epicentre del teatre de revista i del cuplet. “Baixant de la font del gat” es va convertir ràpidament en una cançó popular en aquests espectacles, on la seva melodia i la seva lletra desenfadada connectaven amb el públic. Es podria dir que va ser un dels primers fenòmens virals del país, difós a través de l’escena i de la transmissió oral molt abans de l’era digital.
La Font del Gat i la llegenda
La Font del Gat existeix realment i es troba als Jardins de Laribal, a la muntanya de Montjuïc, un dels espais verds més emblemàtics de Barcelona. Aquest indret, avui tranquil i ple de vegetació, va ser durant dècades un punt de trobada molt popular entre els barcelonins.
Segons la llegenda, la font deu el seu nom a un gat que, a mitjan segle XIX, va descobrir el doll d’aigua en aquest lloc. Aquesta història, tot i que difícil de verificar, ha perdurat en l’imaginari col·lectiu i contribueix al caràcter màgic i entranyable del lloc.
Durant finals del segle XIX i principis del XX, la Font del Gat era escenari de les anomenades “fontades”, excursions festives en què les classes populars pujaven a Montjuïc per passar el dia. S’hi menjava, es ballava, es cantava i, sobretot, es festejava. Era un espai de llibertat i de desconnexió de la vida urbana, on les relacions socials i amoroses es desenvolupaven amb una certa espontaneïtat.
Malgrat la vinculació clara amb Montjuïc, hi ha un debat històric interessant. Alguns estudiosos suggereixen que la història original de la Marieta podria estar relacionada amb una font gòtica desapareguda al barri de la Ribera. Aquesta hipòtesi obre la porta a reinterpretacions sobre l’origen real de la cançó, tot i que la identificació amb la Font del Gat de Montjuïc és avui la més acceptada i popular.
Anàlisi de la lletra i la música
La protagonista de la cançó és la Marieta de l’ull viu, un personatge femení que representa una noia jove, espavilada i amb caràcter. Sovint s’interpreta com una criada o treballadora, una figura habitual en el context social de l’època. La seva trobada amb un soldat configura el nucli narratiu de la cançó, amb un clar component romàntic i suggerent.
La lletra destaca per la seva simplicitat i eficàcia. Està construïda amb frases curtes, repeticions i una estructura fàcil de recordar, fet que facilita la seva transmissió oral. Però sota aquesta aparença senzilla s’amaga una certa picardia, amb dobles sentits i insinuacions que aporten humor i complicitat.
Musicalment, la melodia és alegre i rítmica, amb una cadència que convida tant al cant com al ball. L’adaptació a sardana per part d’Enric Morera li dona una dimensió més formal, però sense perdre l’essència popular. Aquesta combinació entre tradició i elaboració musical és una de les claus del seu èxit i de la seva longevitat.
Impacte cultural i adaptacions
Amb el pas del temps, “Baixant de la font del gat” ha transcendit el seu origen escènic per convertir-se en una peça integrada en la vida quotidiana. Ha estat incorporada al repertori infantil i escolar, i moltes generacions l’han après des de petites, sovint sense conèixer-ne l’origen exacte.
La cançó també ha estat objecte de múltiples versions i adaptacions. Ha estat reinterpretada per diferents artistes, en estils diversos, i ha donat lloc a paròdies i variacions humorístiques. Aquest procés de reinterpretació constant és un indicador clar de la seva vitalitat dins l’imaginari col·lectiu català.
A més, la seva presència en mitjans de comunicació, espectacles i celebracions populars ha contribuït a consolidar-la com un element identitari. És una d’aquelles cançons que, tot i la seva senzillesa, tenen la capacitat d’activar una memòria compartida.
L’espai avui en dia
Actualment, la Font del Gat i els Jardins de Laribal continuen sent un lloc visitable i carregat d’història. Tot i que ja no acullen les multitudinàries fontades d’altres temps, mantenen un encant especial que atrau tant turistes com locals.
Passejar per aquesta zona de Montjuïc permet connectar amb una part important de la història social i cultural de Barcelona. A més, els visitants poden complementar l’experiència amb una parada al restaurant proper o als espais vinculats a la Fundació Mies van der Rohe, situats a poca distància.
Així, la cançó “Baixant de la font del gat” no només perdura en la memòria musical, sinó que també continua vinculada a un espai físic viu, que segueix formant part del paisatge emocional de la ciutat comtal.
L’expressió “a cau d’orella” vol dir parlar molt a prop de l’orella d’algú, en veu baixa, sovint xiuxiuejant. S’utilitza sobretot quan es vol dir alguna cosa amb confidència, discreció o intimitat.
Significat de “a cau d’orella”
En català, aquesta locució descriu una manera de parlar reservada, suau i directa a l’oïda d’una altra persona. No implica només volum baix, sinó també proximitat física i una certa intenció de secret o de complicitat. Per això, sovint apareix amb verbs com dir, parlar o murmurar.
També es pot entendre com l’equivalent de “a l’orella” o “tocant l’orella”, però “a cau d’orella” és la forma més viva i idiomàtica. El valor expressiu és important: fa pensar en una escena propera, íntima i una mica secreta
Origen de l’expressió
L’origen de la locució és transparent si ens fixem en el mot cau, que designa un forat, refugi o amagatall d’un animal, i per extensió un lloc molt recollit o protegit. La imatge és la d’una veu que es fa petita, s’acosta i “s’amaga” al costat de l’orella, com si parlés des d’un racó discret.
Aquesta metàfora encaixa molt bé amb el sentit tradicional de la frase feta: parlar “a cau d’orella” és parlar gairebé des de dins d’un amagatall sonor, sense projectar la veu cap a fora. Els repertoris de frases fetes la documenten com una expressió consolidada i amb variants com en veu baixa o tocant l’orella.
Exemples de frases
El Pep wm va dir la notícia a cau d’orella perquè ningú més no la sentís.
La companya li va advertir a cau d’orella que s’equivocava.
Els dos amics parlaven a cau d’orella al fons de la classe.
El nen va preguntar al pare a cau d’orella per què tothom reia.
Li va confessar el secret a cau d’orella abans de marxar.
Aquestes frases mostren que l’expressió funciona molt bé en contextos de confidència, prudència o complicitat. També pot tenir un toc afectuós o romàntic, perquè suggereix proximitat i confiança.
A cau d’orella en anglès
En anglès, el sentit més habitual s’expressa amb in a whisper (literalment, “en un xiuxiueig”) o amb formes com whispering in someone’s ear. També hi ha expressions com to speak in a low voice o to murmur in someone’s ear, segons el context.
La traducció literal al català de in a whisper seria “en un xiuxiueig”, mentre que whispering in someone’s ear equival a “xiuxiuejant a l’orella d’algú”. Si es vol una solució natural i directa, in a whisper és la més útil; si es vol remarcar la proximitat física, whispering in someone’s ear s’hi acosta més.
A cau d’orella en francès
En francès, l’equivalent més natural és à l’oreille o, més explícitament, à voix basse quan es vol destacar el to baix. També es pot dir murmurer à l’oreille de quelqu’un o bé Souffler un mot à l’oreille, que transmet molt bé la idea de parlar amb discreció i molt a prop.
La traducció literal de à l’oreille és “a l’orella”, i la de à voix basse és “en veu baixa”. En textos corrents, murmurer à l’oreille de quelqu’un és probablement la solució més expressiva, perquè conserva la imatge de l’orella i el caràcter confidencial de la locució.
A cau d’orella en italià
En italià, una opció molt natural és all’orecchio, que vol dir literalment “a l’orella”. També hi ha expressions com a bassa voce (“en veu baixa”) i sussurrare all’orecchio di qualcuno (“xiuxiuejar a l’orella d’algú”).
Si busques una equivalència propera a l’ús català, sussurrare all’orecchio és una bona tria perquè combina la idea de veu baixa i de proximitat. En contextos més generals, a bassa voce és útil quan només cal remarcar la intensitat baixa de la veu.
A cau d’orella en castellà
En castellà, la forma més habitual és al oído, que literalment vol dir “a l’orella”. També són molt freqüents en voz baja, susurrar al oído i decir algo al oído de alguien.
D’entre aquestes, al oído és la més sintètica i idiomàtica, mentre que en voz baja posa l’èmfasi en el volum de la veu. Si es vol mantenir el matís de confidència i proximitat, susurrar al oído és especialment adequat.
“A cau d’orella” és una d’aquelles expressions que fan molt viva la llengua: és breu, imatjada i molt precisa. I al blog Tocat del Bolet hi trobaràs un munt d’altres expressions típiques catalanes, amb locucions, modismes, dites i refranys per descobrir.
El camagroc és un dels bolets més preuats de la tardor i l’hivern a Catalunya i en bona part del nord-est de la península. Petit, elegant i molt aromàtic, destaca tant per la seva aparença com pel seu valor gastronòmic. Tot i no ser tan conegut com altres espècies més mediàtiques, és un bolet molt valorat pels boletaires i pels cuiners per la seva textura delicada i el seu gust suau però característic. Hem de dir que abans de cruspir-vos un camagroc, consulteu la pàgina de la Generalitat de Catalunya, no tinguéssim pas cap disgut. Feu-ho. És important. La podeu trobar fent clic aquí: Bolets Comestibles Gencat.
Què és el camagroc
El camagroc, conegut científicament comCraterellus lutescens, és un bolet comestible de la família de les craterel·làcies. Popularment també rep altres noms segons la zona, però “camagroc” és el més habitual en català. El nom fa referència al seu peu esvelt i ataronjat, que contrasta amb el barret més fosc.
Es tracta d’un bolet molt agraït a la cuina perquè és versàtil, es conserva relativament bé si s’asseca i aporta una aroma molt agradable als plats. A més, és una espècie que sol aparèixer en grups, cosa que el fa especialment interessant per a qui surt a buscar bolets.
Com reconèixer-lo
Identificar correctament el camagroc és important per evitar confusions amb espècies semblants. El seu barret és generalment petit, en forma d’embut o de trompeta, amb tonalitats bru-grisenques o marronoses. La part inferior no presenta làmines veritables, sinó plecs o arrugues poc marcades.
El peu és prim, buit o parcialment buit, i presenta un color ataronjat o groguenc molt distintiu. Aquesta combinació de barret fosc i peu viu és un dels seus principals trets diferencials. Quan és fresc, la seva carn és fina i flexible, i quan s’asseca concentra molt bé l’aroma. Hem de dir que abans de cruspir-vos un camagroc, consulteu la pàgina de la Generalitat de Catalunya, no tinguéssim pas cap disgut. Feu-ho. És important. La podeu trobar fent clic aquí: Bolets Comestibles Gencat.
On i quan creix
El camagroc acostuma a créixer en boscos humits, sobretot en pinedes, fagedes i zones mixtes amb fullaraca abundant. Li agraden els terrenys amb bona humitat i una certa ombra, i sovint apareix després de les pluges de finals de tardor.
La temporada més habitual va de la tardor fins a l’inici de l’hivern, tot i que pot variar segons el clima de cada any i de cada zona. En llocs frescos i humits, la fructificació pot allargar-se més. És un bolet que sovint es troba en grups, de manera que quan n’hi ha un, sovint n’hi ha més a prop.
Bolets semblants i confusions
Tot i que el camagroc és relativament fàcil de reconèixer amb experiència, hi ha bolets que poden generar confusió. El principal repte és no barrejar-lo amb altres espècies del gènere Craterellus o amb bolets de forma semblant però de valor culinari diferent.
Un detall útil és observar bé el color del peu, la forma del barret i l’aspecte de la part inferior. El camagroc té un aspecte molt particular que el diferencia d’altres trompetes i rovellons. En cas de dubte, sempre és millor no consumir cap bolet no identificat amb total seguretat. Podeu consultar-ho fent clic aquí: Bolets Comestibles Gencat.
Valor culinari
El camagroc és molt apreciat perquè aporta sabor sense resultar massa intens. Té un gust suau, lleugerament afruitat i amb un punt aromàtic que combina molt bé amb arrossos, guisats, truites, pasta i plats de carn blanca. També funciona molt bé com a acompanyament de salses i sofregits.
Una de les seves grans virtuts és que es pot consumir fresc o sec. Quan s’asseca, concentra l’aroma i es converteix en un ingredient molt pràctic per tenir a mà durant tot l’any. Molts cuiners el consideren un bolet “agraït” perquè realça els plats sense dominar-los.
Com conservar-lo
La conservació és un aspecte important si n’hem collit una bona quantitat. El camagroc fresc es manté bé uns pocs dies a la nevera, preferiblement en un recipient que permeti certa ventilació. També es pot netejar amb cura i assecar per conservar-lo durant molt més temps.
Assecar-lo és una de les millors opcions. Un cop sec, es pot guardar en pots hermètics, lluny de la humitat i de la llum directa. Quan el vulguis fer servir, n’hi ha prou amb hidratar-lo una mica o afegir-lo directament al plat, segons la recepta.
Com netejar-lo i preparar-lo
Com que sovint creix entre fulles, terra i restes del bosc, cal netejar-lo amb delicadesa. El millor és retirar la brutícia amb un pinzell suau o amb un drap lleugerament humit. No convé rentar-lo en excés, perquè podria perdre aroma i textura.
Abans de cuinar-lo, és recomanable revisar el peu i tallar les parts més dures o brutes. Si el bolet és petit i tendre, es pot fer servir sencer o tallat per la meitat. En preparacions senzilles, com una saltejada amb all i julivert, el camagroc mostra molt bé el seu sabor.
Receptes i usos a la cuina
El camagroc encaixa en moltes receptes tradicionals de tardor. És excel·lent en un arròs de bolets, en una crema de verdures o com a farcit d’uns canelons. També es pot afegir a un estofat, a una truita o a una pasta fresca amb una mica de nata o crema de llet.
En la cuina catalana, sovint es combina amb carn, caça o productes del bosc. Però també pot lluir en plats més senzills, on el bolet sigui el protagonista. Una mica de sofregit, una punta d’all i una cocció breu solen ser suficients per obtenir un resultat molt saborós.
Recol·lecció responsable
Anar a buscar camagrocs és una activitat molt agradable, però cal fer-ho amb respecte pel medi natural. És important collir només els exemplars que coneixem bé, no arrencar més del necessari i evitar malmetre el sòl i la vegetació del voltant.
També convé recordar que els bolets formen part d’un ecosistema delicat. Tallar o collir amb cura ajuda a preservar el bosc i afavoreix que la zona continuï produint bolets en el futur. La bona pràctica boletaire combina coneixement, prudència i respecte.
Curiositats del camagroc
El camagroc és un bolet que sovint passa una mica desapercebut perquè és petit i discret, però justament això el fa especial. Quan es troba un bon lloc, pot aparèixer en quantitats molt interessants, i això el converteix en un tresor per als aficionats.
A més, és una espècie molt estimada perquè ofereix molt de joc a la cuina sense exigir preparacions complicades. El seu color, la seva forma i la seva fragància fan que sigui un dels bolets més bonics i útils del bosc.
Acudits sobre dietes, règim, operació bikini i aprimar-se
Benvolguda dieta, Les coses no van bé entre nosaltres. No soc jo. Ets tu. Ets insípida, avorrida, i no puc evitar enganyar-te!
Avís: si ets de la pell fina, molt susceptible o t’ofens fàcilment, aquesta publicació no és per tu.
S’apropa l’estiu i ja tornem a ser en plena operació bikini: el moment de l’any en què les “dietes miraculoses” ressusciten, les xarxes s’omplen de promeses impossibles i tothom actua com si una amanida pogués esborrar mesos de croquetes, cerveses, pizzes i capricis varis. En el fons, tots ho sabem: la clau és no menjar porqueries, menar una vida sana i menjar equilibradaent tot l’any… però és clar, tot això sona molt bé al gener. A l’abril ja anem tard, i al juny tots tenim pressa, sentim una mica de culpa i la il·lusió estranya que amb tres dies de iogurt i dos abdominals ja quedarem llestos per lluir cos a la platja. Sigui com sigui, tenim raons de pes per riure un mica de tot plegat. Avui us portem acudits sobre aquests quilets de més i les dietes. Gaudiu-los, però no us els mengeu, que tenen moltes calories!
Comença l’operació bikini. De moment, l’únic que em va a la mida són les ulleres de sol…
Ja faig tard a l’operació bikini… del 2018.
Jo anava a tenir un cos espectacular… però van passar coses…
—M’han dit que si menjo equilibrat, no bec cervesa i faig un parell d’hores d’exercici al gimnàs cada dia, a l’estiu podré presumir de cos a la platja. —I què faràs? —No anar a la platja.
🍋 L’aigua amb llimona aprima… si el llimoner és a 5 quilòmetres de casa.
—Amor, em veig vell, calb, gras i lleig. —Bé, però conserves una molt bona vista!
🍋 L’aigua amb llimona aprima… si el llimoner és a 5 quilòmetres de casa.
—Mare, com portes l’operació bikini? —Aquest any, muntanya.
Ahir em vaig posar roba de fa 5 anys i encara m’entra! Estic molt content. Eren un parell de mitjons, però mantinguem l’optimisme.
Tothom sap que el que es menja dret a la cuina quan ningú et veu, no compta com a règim.
Eva; — Adam, tu creus que aquesta fulla em fa grassa? ( Apocalipsi capítol 2)
— Quines croquetes més dolentes! 😫🥔 — Són kiwis. 🥝🤔
Estic fent una dieta de 30 dies. De moment n’he perdut 15.
Estic a una hamburguesa de que Google Maps m’etiqueti com a rotonda.
—Ha estat difícil de digerir, però t’has tret un pes de sobre. —Ho sé… —Era una càrrega massa gran per tu. Ben fet d’anar-te’n. Allà hi ha un ambient tòxic. —Correcte… però no cal fer aquest numeret cada cop que vaig al lavabo!
Inicialment el meu propòsit d’any nou era perdre pes…. Però, ja em coneixeu… no m’agrada gens perdre!
Un estudi acaba de demostrar que les dones que tenen una mica de pes extra viuen més anys que els homes que ho esmenten.
— Sé per què m’estic engreixant. És el xampú, a l’envàs hi posa “dóna cos i volum”. — A partir d’avui començo a dutxar-me amb rentavaixelles, que en el seu envàs hi posa “dissol fins i tot el greix més difícil”.
—Què fas? —Sóc model per a fotos de gimnàs. —Però estàs massa gras. —Sí, jo sóc el que apareix on posa “Abans”
Si és veritat que el 90% del cos és aigua, llavors no és que estigui gras, és que estic inundat.
L’expressió “fer bullir l’olla” és una de les més populars i evocadores de la nostra llengua. El seu significat fa referència a guanyar-se la vida, aconseguir els ingressos necessaris per cobrir les necessitats bàsiques i, en definitiva, tirar endavant econòmicament. Vaja, fer uns calerons i anar fent la viu-viu.
Quan algú diu que ha de “fer bullir l’olla”, no parla literalment de cuinar, sinó de la necessitat de treballar o trobar recursos per mantenir la llar. Sovint s’utilitza en contextos quotidians, especialment per descriure situacions en què cal esforç o enginy per arribar a final de mes.
És una expressió molt lligada a la realitat social i econòmica, i transmet una idea clara: la supervivència depèn de la capacitat de generar ingressos.
Origen de l’expressió “Fer bullir l’olla”
L’origen d’aquesta expressió és clarament domèstic i tradicional. En temps passats, l’olla era un element central a la cuina i a la vida familiar. Era el recipient on es preparaven els àpats diaris, sovint plats senzills però nutritius com escudelles o guisats.
Fer bullir l’olla significava, literalment, que hi havia menjar a casa i que la família podia alimentar-se. Si l’olla no bullia, era senyal de manca de recursos i de dificultats econòmiques.
Amb el temps, aquesta imatge tan visual i quotidiana es va convertir en una metàfora de la subsistència. Així, l’acte de cuinar va passar a simbolitzar la capacitat de mantenir-se, de viure amb dignitat i de superar les dificultats econòmiques.
Exemples de frases amb l’expressió “Fer bullir l’olla”
Aquests exemples mostren com l’expressió s’adapta a diferents contextos, però sempre amb el mateix rerefons: la necessitat de subsistir:
“Amb aquesta feina precària costa molt fer bullir l’olla.”
“Fa de tot una mica per poder fer bullir l’olla.”
“Entre tots dos aconsegueixen fer bullir l’olla a casa.”
“Després de perdre la feina, va haver de reinventar-se per fer bullir l’olla.”
“No és la feina dels seus somnis, però li serveix per fer bullir l’olla.”
“Fer bullir l’olla” en anglès
Una possible traducció literal seria “to make the pot boil” (fer bullir l’olla), però aquesta forma no s’utilitza realment en anglès amb el mateix sentit figurat.
Expressions equivalents en anglès inclouen:
“To make ends meet” (arribar a final de mes)
“To earn a living” (guanyar-se la vida)
“To put food on the table” (posar menjar a taula)
Per exemple: “She works two jobs to make ends meet.”
“Fer bullir l’olla” en francès
La traducció literal seria “faire bouillir la marmite” (fer bullir l’olla), però tampoc és una expressió d’ús habitual amb aquest significat.
Equivalents en francès:
En francès existeix “faire bouillir la marmite” (fer bullir l’olla, la mateix expressió). Gràcies Jordi!
“Gagner sa vie” (guanyar-se la vida)
“Joindre les deux bouts” (arribar a final de mes)
“Mettre du pain sur la table” (posar pa a taula)
Exemple: “Il travaille dur pour joindre les deux bouts.”
“Fer bullir l’olla” en italià
La traducció literal seria “far bollire la pentola” (fer bullir l’olla), però, de nou, no és una expressió habitual en sentit figurat.
Equivalents en italià:
“Guadagnarsi da vivere” (guanyar-se la vida)
“Arrivare a fine mese” (arribar a final de mes)
“Portare il pane a casa” (portar el pa a casa)
Exemple: “Fa diversi lavori per arrivare a fine mese.”
“Fer bullir l’olla” en castellà
La traducció literal seria “hacer hervir la olla” (fer bullir l’olla), però ja veieu que no té gaire sentit.
Equivalents en castellà:
“Ganarse la vida”
“Llegar a fin de mes”
“Llevar el pan a casa”
Exemple: “Hace lo que puede para llegar a fin de mes.”
Si t’interessen expressions com aquesta, al blog “Tocat del Bolet” hi trobaràs un munt de locucions, modismes, dites i refranys del català que et permetran aprofundir encara més en la riquesa de la llengua. T’animem a descobrir-les!
Amb l’arribada de la primavera, els boscos catalans amaguen un dels seus tresors més esperats: la múrgola. Aquest bolet, de formes curioses i aroma captivadora, és una joia de la natura que fascina tant els boletaires com els cuiners. De textura esponjosa i sabor profund, la múrgola simbolitza el renaixement del bosc després del fred hivernal, un record que les coses més valuoses sovint s’amaguen sota aparences humils. Descobrir-la és entendre la connexió entre terra, paciència i plaer gastronòmic.
La Múrgola: el Tresor Primaveral dels Boscos Catalans
Introducció
La primavera porta una explosió de vida als boscos, i entre les seves més discretes meravelles hi trobem la múrgola, un bolet tan singular com preuat per cuiners i boletaires. La seva estructura alveolada, que recorda un ruscall o una esponja, la fa inconfusible i gairebé màgica. Darrere d’aquesta aparença curiosa s’amaga un sabor profund, concentrat i refinat que ha conquerit les cuines d’arreu d’Europa. La múrgola és un bolet que desperta curiositat, respecte i, un cop tastada, devoció.
Classificació i espècies més comunes
Les múrgoles pertanyen al gènere Morchella, de la família Morchellaceae, i són fongs ascomicets, és a dir, produeixen les seves espores dins d’unes petites estructures anomenades ascs. A Catalunya es poden trobar diverses espècies, entre les quals destaquen:
Morchella esculenta, la més coneguda, de tons groguencs i forma ovalada.
Morchella conica, més fosca i allargada, sovint considerada la més aromàtica.
Morchella elata, de color més marró-negre i habitual en zones una mica cremades.
Cal no confondre-les amb les falses múrgoles (Gyromitra esculenta), que, tot i assemblar-s’hi, poden ser tòxiques si es consumeixen sense un tractament correcte. Mentre les autèntiques Morchella tenen una estructura alveolada semblant a un ruscall, les falses presenten un aspecte més irregular, com de cervell arrugat. Hem de dir que abans de cruspir-vos una múrgola, consulteu la pàgina de la Generalitat de Catalunya, no tinguéssim pas cap disgut. Feu-ho. És important. La podeu trobar fent clic aquí: Bolets Comestibles Gencat.
Hàbitat i temporada
La múrgola és un bolet de primavera, sovint el primer gran protagonista micològic de l’any. Creix després del desglaç i les primeres pluges, de març a maig, en funció de la zona i l’altitud. Li agraden els boscos caducifolis amb roures, freixes i oms, però també es troba en terra calcària, prats humits o zones cremades, on el fong troba la combinació ideal de nutrients i temperatura. A Catalunya, és força freqüent en zones prepirinenques i de muntanya mitjana, com al Berguedà, Ripollès, Solsonès o Alta Garrotxa. En aquests indrets, la seva aparició és motiu de joia entre boletaires experimentats que esperen la seva arribada cada primavera.
Identificació i recol·lecció
El reconeixement d’una múrgola autèntica és relativament fàcil per als qui coneixen les seves particularitats: el barret alveolat, la continuïtat amb la cama (que forma un cos sencer) i l’interior totalment buit. En canvi, les espècies tòxiques solen tenir l’interior ple de plecs o cavitats irregulars. Hem de recordar que abans de cruspir-vos una múrgola, consulteu la pàgina de la Generalitat de Catalunya, no tinguéssim pas cap disgut. Feu-ho. És important. La podeu trobar fent clic aquí: Bolets Comestibles Gencat. A l’hora de recol·lectar-les, convé fer-ho amb prudència, tallar la base amb un ganivet i evitar arrencar-les completament per preservar el miceli subterrani. Aquest respecte pel bosc garanteix futures fructificacions i una recol·lecció sostenible. Una norma d’or: si hi ha dubtes, millor no consumir. Algunes múrgoles poden provocar molèsties digestives si es mengen crues o mal cuinades, fins i tot encara que siguin autèntiques.
Conservació i cuina
Una cop a casa, cal netejar les múrgoles amb delicadesa. La seva estructura buida i alveolada pot acumular insectes o restes de terra. Es recomana emprar un pinzell suau o un drap humit, mai submergir-les massa temps en aigua, ja que absorbeixen humitat amb facilitat. Per conservar-les, hi ha diverses opcions:
Deshidratació, la més popular, que permet guardar-les tot l’any; després s’hidraten en aigua tèbia abans d’usar-les.
Congelació, escaldant-les breument prèviament.
En oli o escabetx, per a ús immediat i cuina gourmet.
Cal recordar que les múrgoles mai s’han de consumir crues. Contenen una substància potencialment tòxica (l’hidrazina derivada de compostos complexos) que desapareix en cuinar-les, però pot causar trastorns digestius si el bolet no s’ha escalfat prou.
Valor culinari i gust
La múrgola és una joia gastronòmica, especialment preuada per la seva textura esponjosa i sabor intens, amb notes terroses, de nou i una lleugera dolçor que recorda el bosc humit després de la pluja. És ideal per cuines on es vol potenciar el gust umami, aquell sabor profund que equilibra el paladar. Algunes receptes emblemàtiques:
Risotto de múrgoles i parmesà, on el bolet aporta un aroma inoblidable.
Fricandó amb múrgoles, variant primaveral del clàssic català.
Salsa de múrgoles amb nata i conyac, perfecta per a carns blanques o pasta fresca.
Els enòlegs recomanen vins blancs fermentats en barrica o negres joves de perfil elegant per acompassar l’aroma subtil del bolet. També mariden bé amb ingredients suaus com espàrrecs, pollastre, formatge fresc o pasta d’ou.
Propietats nutricionals i beneficis
La múrgola és rica en proteïnes vegetals, vitamines del grup B i minerals com fòsfor, ferro i magnesi. Conté molta fibra i té un valor calòric molt baix, cosa que la fa ideal en dietes equilibrades. A més, conté antioxidants naturals que poden ajudar a reforçar el sistemaimmunitari. Tanmateix, per la seva estacionalitat i preu, no és un aliment d’ús diari, sinó un plaer ocasional. El seu valor principal rau en la qualitat gastronòmica més que en la quantitat nutricional.
Aspectes culturals i curiositats
La múrgola és protagonista de nombroses tradicions boletaires al Pirineu i interior de Catalunya. Alguns diuen que és “el bolet dels iniciats”, perquè la seva aparició és irregular i difícil de predir. Històricament, ha estat molt apreciada a la cuina francesa, especialment en receptes d’alta gastronomia, on es considera un dels fongs més refinats juntament amb la tòfona. Curiosament, en alguns llocs es creu que només surt en zones cremades, fet que li ha donat fama de “bolet ressorgit de les cendres”. I tot i semblar delicada, és una espècie forta que aprofita aquests hàbitats per renéixer després del foc.
Els Ximplets
Advertiments i seguretat
El principal risc associat a la múrgola és el consum indegut. Les Morchella autèntiques són comestibles i delicioses, però mai crues. Cuinar-les bé (bullir o saltar durant uns minuts) és bàsic per eliminar qualsevol residu potencialment nociu. També cal extremar les precaucions amb les falses múrgoles del gènere Gyromitra, capaces de provocar intoxicacions greus pel seu alt contingut en giromitrina, una substància tòxica que danya el fetge. Hem de recordar que abans de cruspir-vos una múrgola, consulteu la pàgina de la Generalitat de Catalunya, no tinguéssim pas cap disgut. Feu-ho. És important. La podeu trobar fent clic aquí: Bolets Comestibles Gencat.
Múrgola en altres idiomes
Múrgola en castellà: colmenilla, morilla. Múrgola en francès: morille. Múrgola en anglès: morel. Múrgola en gallec: cogomelo de coresma o pantorra. Múrgola en euskera: karraspina.
Si també estàs tocat del bolet, potser t’interessaran aquests altres articles:
Repte visual. Joc de paraules. Endevina els mots ocults a la imatge.
Ja el tenim aquí! Aquest és el desè repte visual de Tocat del Bolet. Recordem la missió: cal trobar les paraules amagades dins de les imatge. Pot ser qualsevol cosa: una expressió, una obra d’art o fins i tot un poble català. El títol et donarà un indici, i, de tant en tant, veuràs alguna pista més sota les imatges. Pren-te el temps que calgui. Sobretot, no llegeixis d’entrada les solucions: analitza bé les imatges, rumia, i després comprova si l’has encertada, que això no és una cursa, sinó un joc de deducció i imaginació! Podeu jugar-hi sols o acompanyats. Doncs apa, som-hi!
Poble de l’Alt Empordà
Modisme (expressió típica catalana)
Un modisme és una expressió fixa o locució pròpia d’una llengua el significat global de la qual no es pot deduir pel sentit literal de les paraules que la componen. Aquestes frases tenen un sentit figurat i peculiar que no s’adapta totalment a les normes gramaticals generals.
Dita catalana
Sembla que tinguin pocs recursos per dur a terme la tasca, oi?
Llibre de versos en català
Llibre publicat el 1968
Frase feta
Una frase feta és una expressió d’ús corrent, en tots els nivells socials i culturals d’una llengua, que té un significat i una forma estereotipada, fixa i invariable, el significat de la qual no pot ser deduït del significat dels seus components, i que gairebé mai no es pot traduir literalment d’una llengua a una altra. És utilitzada en sentit figurat.
Frase feta
Sembla enfadat…
*** Solucions ***
No siguis mandrós/a i, si no les has encertades totes, torna-t’ho a mirar abans de descobrir les solucions…
Solucions
Il·lustració 1El Port de la Selva és un poble mariner de l’Alt Empordà, a la Costa Brava, situat al Cap de Creus i relacionat històricament amb Sant Pere de Rodes.
Il·lutració 2Tocat de l’ala es diu d’algú que no està gaire fi de cap o que fa disbarats.
Il·lutració 3 “Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó… i tan neta que la vol el senyor rector” expressa que es vol fer molt amb molt pocs recursos o poca coherència, com si hi hagués molta feina però pocs mitjans.
Il·lutració 4Les dones i els diesés el llibre de poemes de Gabriel Ferrater que recull la seva obra poètica i tracta sobretot de les relacions humanes i el pas del temps.
Il·lutració 5Ficar-se de peus a la galleda vol dir cometre una errada grossa o errar d’una manera sonada, sovint deixant algú en evidència
Il·lutració 6 Treure foc pels queixals descriu algú que està rabiós o furiós i ho mostra parlant amb molta ràbia.
Si t’agraden aquests reptes visuals de trobar mots ocults a les imatges i encara no has jugat als altres “Troba les paraules amagades a la imatge”, aquí tens uns quants reptes visuals més:
L’expressió catalana “fer la viu-viu” descriu una manera de viure modesta, sovint amb dificultats, però tirant endavant com es pot. S’associa amb la idea de trampejar una mica la vida, sense grans luxes, però també sense rendir-se.
Significat de l’expressió “Fer la viu-viu”
“Fer la viu-viu” és bàsicament el noble art de sobreviure, d’anar tirant: anar fent, anar passant dies, potser amb unes circumstàncies i una salut que tampoc són res per llençar coet. És la imatge d’algú que tira endavant amb quatre monedes, dues idees brillants i molta imaginació, fent equilibris constants entre el “ja ho arreglaré” i el “a veure si cola”, tot amanit amb una resistència quotidiana digna d’un superheroi o superheroïna… però sense capa (ni pressupost per comprar-la).
S’utilitza tant per parlar de situacions personals com familiars o fins i tot d’empreses i projectes que sobreviuen sense prosperar gaire, sense pena ni glòria. Sovint té un to mig resignat, mig irònic, com si diguéssim que la vida no és fàcil però tampoc un drama insuportable.
Entre els sinònims habituals hi ha “anar tirant”, “anar fent”, “anar passant”, “campar-se-la” o “guanyar-se la vida”. Totes aquestes expressions apunten a una existència que avança sense grans èxits, però amb una certa normalitat.
Origen de l’expressió “Fer la viu-viu”
L’expressió prové de l’adjectiu “viu”, que en català significa “que viu, que no és mort”, però també “ple de vida, actiu, eficaç”. “Viu-viu” és una forma reiterativa i expressiva d’aquest adjectiu, que reforça la idea de continuïtat de la vida, encara que sigui en condicions precàries.
Segons les explicacions etimològiques, “fer la viu-viu” deriva del llatí vivus, origen de “viu”, i ha evolucionat com una locució popular per expressar la simple persistència en el fet de viure. El component reduplicat “viu-viu” dona un to col·loquial i afectiu, molt propi del català oral.
Apareix documentada en diferents diccionaris de frases fetes i reculls de dialectologia com a expressió viva a diverses comarques del domini català, tant al Principat com al País Valencià i altres zones. Això indica que és una locució arrelada i compartida en gran part del territori.
Exemples de frases amb “Fer la viu-viu”
Alguns exemples típics en context real són:
“Amb el que cobra de professor particular en té just per fer la viu-viu tot el mes.” “Després de plegar el negoci ha anat fent la viu-viu i ara es pot dir que per fi ha remuntat.” “Com va tot? Mira, vaig fent la viu-viu.” “Amb els diners que ha cobrat per aquell llibre pot fer la viu-viu un pareny d’anys.” “És pobre, però té els diners justos per anar fent la viu-viu.”
En tots aquests casos, l’expressió aporta matisos de modèstia, de certa precarietat, però també d’enginy i capacitat de mantenir-se dempeus.
Els Ximplets
“Fer la viu-viu” en anglès
No hi ha un equivalent únic perfecte en anglès, però hi ha diverses expressions que s’hi acosten segons el context. Algunes possibles equivalències són:
“to get by” (anar tirant). “to scrape by” (sobreviure amb prou feines). “to make ends meet” (arribar a final de mes; fer quadrar els comptes).
Per exemple, la frase “Amb el sou que té, només pot fer la viu-viu” es podria traduir per “With the salary he earns, he can only get by” (amb el sou que guanya, només pot anar tirant). Si volem remarcar més la dificultat, “They’re scraping by on a single income” (van sobrevivint amb un sol sou, fent la viu-viu).
“Fer la viu-viu” en francès
En francès, l’expressió es pot transmetre amb diferents fórmules col·loquials que evoquen una vida ajustada però possible. Algunes opcions aproximades són:
“s’en sortir tant bien que mal” (sortir-se’n tant bé com es pot). “vivoter” (viure de manera migrada, anar fent). “se débrouiller pour vivre” (espavilar-se per viure).
“Vivoter” és probablement la paraula que més s’acosta al matís de “fer la viu-viu”, perquè remet a viure amb pocs recursos, sense grans aspiracions. Una frase com “Després de jubilar-se, fa la viu-viu amb una pensió petita” podria ser “Depuis qu’il est à la retraite, il vivote avec une petite pension” (des que està jubilat, va vivint modestament amb una pensió petita).
“Fer la viu-viu” en italià
En italià, també cal recórrer a expressions aproximades per recollir el valor de “fer la viu-viu”. Algunes fórmules que s’hi acosten són:
“tirare avanti” (anar tirant). “campare” o “campicchiare” (viure justet, anar sobrevivint). “sbarcare il lunario” (literalment “desembarcar el calendari”, és a dir, arribar a final de mes).
“Tirare avanti” és molt pròxim a “anar tirant”, que és un sinònim directe de “fer la viu-viu” en català. Per exemple: “Con quello che guadagna, riesce appena a tirare avanti” (amb el que guanya, amb prou feines pot anar tirant, fer la viu-viu).
“Campare” i “campicchiare” remarquen la idea de subsistir sense grans recursos, cosa que encaixa molt bé amb l’ús català en contextos de precarietat econòmica o vital. “Sbarcare il lunario” afegeix el matís d’arribar a final de mes, molt adient quan parlem de dificultats econòmiques.
“Fer la viu-viu” en castellà
En castellà, els diccionaris i reculls de frases fetes indiquen “ir tirando” com a equivalent directe de “fer la viu-viu”. Aquesta expressió també transmet la idea d’anar vivint sense grans alegries, però tampoc sense caure en la misèria absoluta.
Altres expressions pròximes són “ir pasando”, “ir trampeando” o “arreglárselas para vivir”. En alguns repertoris es dóna també “trampear, ir tirando” com a explicació del sentit de la locució catalana.
Així, frases com “Que com aneu? Anem fent la viu-viu” es poden traduir per “¿Qué tal vais? Vamos tirando”. I “Amb els diners que guanya a l’hivern en té prou per fer la viu-viu a l’estiu” podria ser “Con el dinero que gana en invierno tiene suficiente para ir tirando en verano”.
En resum, “fer la viu-viu” és una expressió profundament arrelada al català que descriu la lluita quotidiana per continuar vivint amb dignitat, tot i les limitacions. Les equivalències en altres llengües sempre són aproximades, però ajuden a captar aquest to de modesta supervivència que la caracteritza.
Si t’agraden les expressions típiques catalanes, guaita això:
