A TDB tenim acudits per a tot: la filosofia, la vida, l’amor, l’amistat, els animals, la feina, la tecnologia… i fins i tot les matemàtiques (només cal que mireu la secció d’humor i acudits del menú). En fi, no te’ls acabaries mai!
Ara bé, tots ells tenen una cosa en comú: la comunicació. I és per això que al bloc no hi podia faltar una publicació d’acudits en català sobre la comunicació. També és cert que, com deia Voltaire, “Tot el que es diu hauria de ser cert, però no tot el que és cert hauria de ser dit” i que com deia George Bernard Shaw, “El principal problema de la comunicació és la il·lusió que s’ha produït”. De totes maneres, som-hi!
—Què et passa?
—La meva dona m’ha deixat per un altre.
—T’entenc perfectament…
—Ah sí? És que a tu t’ha passat el mateix?
—No, però també parlo català i t’entenc perfectament…
—Per què no te’n vas una mica a la merda?
—T’entenc, t’entenc…
Quin és el canal de televisió preferit de Cristòfor Colom?
El canal Discovery
—Perquè contestes a tot amb monosíl·labs? Estàs enfadat, oi?
—Monosíl·labs.
—Et deixo perquè no m’escoltes.
—Ja, però és un fred sec…
—Com et dius?
—Xavi.
—Què més?
—er…
“Les paraules són una forma meravellosa de comunicació, però mai reemplaçaran els petons i els cops de puny.”—Ashleigh Brilliant.
—Les dues coses que odio més en aquest món són que no m’escoltin i que m’interr…
—Perdona, què deies?
—Què hi vas a fer a la cuina?
—Vaig a posar te verd.
—Compte amb el que dius de mi, mal parit!
—Farem 5 minuts de silenci.
—En honor a qui?
—A ningú. És per què callis una miqueta.
Quina gran virtud és saber callar! Jo callo, però em surten subtítols per la cara…
— Mare! Jeje… A que no saps des d’on truco?
— Fill meu, ara mateix no puc parlar. Truca més tard…
— No puc. Només tinc dret a una trucada 🙁
[Acudit per a lingüistes]
—Quin és el teu defecte més gran?
—interpretar la semàntica d’una pregunta però ignorar la pragmàtica.
—Pots donar-me un exemple?
—Sí que puc.
(La pragmàtica és una branca de la lingüística que estudia com el context influeix en la interpretació del llenguatge i la comunicació. Es centra en com els parlants impliquen significats i com els oients els infereixen, sovint més enllà del que es diu explícitament)
—No crec que em donin la feina a Microsoft.
—Per què ho dius?
—Bé, no m’han contestat el telegrama.
—He fet la marató en 43 segons!
—Saps que la marató és longitudinal, no transversal, oi?
—Què vol dir?
—Que no val travessar d’una part a l’altra de manera perpendicular a la seva dimensió longitudinal.
—Com?
—Collons, que has anat d’una vorera a l’altra interrompent la marxa, que has d’anar en el sentit de la cursa!
—Ah, ostres.
—Tens dret a una trucada.
—Què hi fan aquestes calcetes aquí!?
—(Pensant: Un home és amo del seu silenci i esclau de les seves paraules).
—Ah, crec que són meves…
—(pensant: “Justa la fusta!”)
—Vols un refresc… em… per cert, com et dius, Pere?
—Però per què m’ho preguntes, si ja ho saps?
—Doncs per a trencar el gel!
🔞 Vaig tenir una relació a distància molt bruta. Parlàvem per telèfon i cada dos per tres enganxava una otitis.
—Hi ha coses pitjors…
—Ah, sí? Com ara què?
—Com que et diguin: “No has sentit res estrany?”.
—Home, francament, em sembla bastant més greu això meu…
—La nit del 14 al 15 d’abril.
—I quina importància té, això?
—Del 1912… A bord d’un vaixell…
—Desenvolupa…
—Ostres noi, és que amb tu cal fer un esforç ‘Titànic’…
—No t’entenc…
—Potser sí que això teu és més greu.
—I tu a què et dediques?
—Sóc inventor.
—Ah, sí? I què inventes?
—Doncs per ara he inventat la roda, la bombeta i el telèfon.
—Que n’ets, de mentider!
—Ho veus? M’ho invento tot.
Dos caçadors són al bosc quan un d’ells es desmaia. Sembla que no respira i té els ulls vidriosos. L’altre es treu el telèfon i truca als serveis d’emergència. Diu tot esbufegant:
“El meu amic ha mort. Què puc fer?”
L’operador diu:
“Calmi’s. Puc ajudar. Primer, assegurem-nos que és mort.”
Es fa un silenci; després se sent un tret d’escopeta.
De nou al telèfon, el caçador diu:
“D’acord, i ara què?”
“La llengua és l’únic instrument que s’esmola amb l’ús”. Washington Irving.
—Un kilo de sucre.
—Refinat?
—Seria tan amable de dispensar-me, amb aquesta gràcil desimboltura que se li endevina, un quilogram de nèctar dolç de canya?
— Encara serà veritat això de que els videojocs generen violència.
— Per què ho dius?
— Perquè cada cop que connecto l’X-Box la mare se’m posa a cridar…
Un lladre crida a un altre, enmig d’un assalt:
—Que ve la poli!
—Què fem?
—Saltem per la finestra!
—Però si estem a la planta 13!
—Ara no és moment per supersticions!
“La majoria de converses són simplement monòlegs etzibats en presència d’un testimoni.” —Margaret Miller
—Pare, fem una petita trobada a l’escola.
—Una petita trobada? Què vols dir?
—Només tu, el director i jo.
Ja veieu que ens podem comunicar xiuxiuejant, parlant i cridant… amb directes i indirectes, també per telèfon, per escrit, amb senyals de fum i sense paraules (amb comunicació no verbal).
Diuen que mig món està constituït per persones que tenen alguna cosa a dir i no poden, i l’altra meitat per gent que no té res a dir i no para de xerrar… A més, xerrar molt no vol dir necessàriament comunicar-se. En tot cas, la veritat és que la comunicació és plena de malentesos que són una matèria excel·lent per fer humor i acudits.
Esperem que aquesta publicació amb acudits sobre la comunicació us hagi agradat. Si en saps algun altre, no dubtis a compartir-lo més avall, a comentaris. Fins aviat!
